Cal Ral, la Bombilla i el Bar Joventut

La zona sud del barri de Gràcia de Sabadell, la de l’altra banda de la via del tren (l’actual Gran Via), era un bocí de ciutat que tenia vida pròpia. Era un barri dins d’un altre barri, però un racó amb personalitat pròpia. L’espai contingut entre la via del tren del nord, la carretera de Barcelona i el carrer de Sant Sebastià, de forma més o menys triangular, era una àrea ben desconeguda per a la resta de Sabadell. Com a molt, els sabadellencs del centre haurien sentit a parlar de Cal Ral. Dins d’aquest petit districte hi havia una activitat ciutadana dinàmica i intensa.

Els habitants d’aquest barri no havien d’anar lluny a cercar els serveis. Allà, els anys cinquanta i seixanta del segle XX, hi havia tota mena d’establiments per poder dur una vida mitjanament normal: dues escoles (la del senyor Buxeda, al carrer de Lepant, i la del senyor Gabriel Pujol, al carrer de Tetuan); cinc botigues de queviures; un punt de venda de pa; la pastisseria Rubio; dues lleteries (Ca la Vidala i Ca l’Uslé); un celler; un graner; una tintoreria; una perfumeria; un sabater; un taller de bicicletes; la llibreria Bonvehí; un barber; dues perruqueries de senyora, i altres establiments de costum habitual per a la vida moderna. També hi havia els dos cafès de la barriada: la Bombilla (el Bar Montserrat) i el Bar Joventut (actualment Nou Joventut).

Oriünds il·lustres del barri són la gran dama del teatre català Teresa Cunillé i Rovira; la insigne recitadora i actriu Núria Candela; l’eminent neuròleg Miquel Aguilar Barberà o els futbolistes Lluís Muñoz Grau i Genís Castaño Alarcon que van jugar a Primera Divisió amb el CE Sabadell o el RCD Espanyol. També hi va viure un temps el que amb els anys va ser sindicalista, polític i iaioflauta, Celestino Sánchez Ramos, l’any 1960 quan va arribar de la seva Màlaga natal.

A més, el barri era ric en personatges singulars i simpàtics, tant masculins: el Masip, el Dino, el Pales, el Potes, el Xalan, el Maginet, el Galan, l’Artemi, el Sacdeborra, el Sord, l’Escala, etc., com femenins: la Miracielus, la Cisca, la Pepa Xona, la Popeye, la Maneleta, la Rossa, la Ferroviària o la Rumbera. La Sotracs no era del barri, però com si ho fos, hi anava sovint. Era una modista que anava a les cases a cosir. Només llevar-se ja se sentia el brunzit del quefer diari, amb sorolls de telers, de tallers, de fusters, de manyans i de les indústries en general. A les vuit en punt del matí, sonaven les sirenes de les fàbriques. Les que més petaven eren la de cal Gregori Germans i la de Paños Ramos, que estaven a l’altra banda de la via.

Els primers assentaments de la zona eren dues antigues masies: Can Xorco i Sant Pau. A Can Xorco, ja desapareguda –naus industrials del carrer Sant Sebastià ocupen el seu lloc– hi va viure, fins al 1962, el pintor paisatgista sabadellenc Lluís Bonada amb les seves germanes Francisqueta i Carmeta, solteres com ell. Sant Pau era una altra masia, més petita, situada uns quatre-cents metres més a l’oest i també desapareguda. El nom li venia per ser la darrera casa de Sabadell en el camí de Sant Pau de Riu-sec. Arran d’aquest camí hi van fer passar, l’any 1854, la via del tren del nord. La casa de Sant Pau va ser utilitzada com a habitatge per als treballadors ferroviaris.

La casa més coneguda del barri, però, era Cal Ral, que encara existeix. Està situada a la cantonada entre els carrers Tetuan i Sant Ramon de Penyafort. La seva piscina (una de les primeres de Sabadell, anterior, fins i tot, a la del Club de Natació) era molt popular. Realment era una bassa que no arribava a piscina, però que es podia practicar perfectament la natació, fins al punt que era utilitzada pels integrants del Club de Natació Sabadell abans de tenir la seva pròpia piscina. El primer festival de natació del Club de Natació va tenir lloc a Cal Ral. Era un mes de gener, els familiars dels nedadors es van queixar de l’aigua tan freda. Els organitzadors, amb bona fe, van intentar escalfar la piscina afegint-hi aigua calenta amb uns bidons. El resultat no va ser el que s’esperava, la temperatura no va millorar gairebé gens. Malgrat tot, el festival es va dur a terme entremig de l’entusiasme i les queixes.

El propietari de la bassa era el senyor Joan Ral Datzira, que també tenia dues banyeres i unes dutxes. Cal Ral va tenir gran anomenada els anys cinquanta i seixanta com la casa de les dutxes. Els seus clients –la majoria treballadors de les empreses i fàbriques del voltant– tenien, per un preu mòdic, un quart d’hora d’aigua calenta i, també, sabó i tovalloles. Els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí estava ple a vessar de clients que entraven amb brutícia a dojo i sortien lluents i nets com una patena. En una època en què no tots els habitatges disposaven de quarto de bany o dutxa amb aigua calenta i que el costum era rentar-se, a fons, un dia a la setmana, anar a Cal Ral era una bona idea. Els que podien, però, es feien socis del Club de Natació, que va fer una gran crescuda aquells anys, i no per practicar la natació precisament, sinó pel tema d’aprofitar la dutxa amb aigua calenta.

Actualment, a Cal Ral hi ha la seu del Club Columbòfil Arrahona, que està adscrit a la Federació Columbòfila Catalana de Coloms Missatgers. És un dinàmic club que concursa usualment en competicions d’arreu del país, en soltes de coloms a llarga o a mitja distància. El seu president és el senyor Robert Valls López. El propietari de la casa, Joan Batallé Ral, és columbòfil de tota la vida.

Si la natació va ser el primer esport del barri, el futbol no podia quedar enrere. Entre els anys 1960 i 2009, el CD Lepanto va ser l’equip del barri. Jugava en un camp al capdavall dels horts de Can Xorco, que en l’actualitat és la plaça de les Corts Catalanes. Explica el periodista esportiu Pere Figueras que allà va jugar sempre el CD Lepanto, de vermell i blanc. Fins i tot va classificar-se per a una final del prestigiós Torneig Antonio Estruch, que va perdre als penals. Durant una època només va dedicar-se al futbol formatiu. Per les seves categories inferiors va desfilar un tal Oleguer Presas, abans de marxar al Sant Gabriel i la Gramenet, des d’on fitxaria pel FC Barcelona, i que va ser campió d’Europa la temporada 2005/06. També va patir la sorra del camp del Lepanto un periodista mediàtic com el sabadellenc Àxel Torres. Va fer de porter en categoria cadet i juvenil abans de deixar el futbol i dedicar-se al periodisme. El club va desaparèixer el 2009, però encara queda el record d’un escenari amb històries. Als inicis, per vestidors dels equips s’utilitzava el cobert del fons del cafè la Bombilla, nom que va ser tret d’una famosa verbena madrileña citada per Pérez Galdós. Encara que s’anomeni així, tothom sap que és el Bar Montserrat.

La Bombilla, potser amb més clientela, disposava de certs avantatges sobre el Bar Joventut, ja que no tenia el dogal de la via del tren tan a prop i estava rodejada de moltes empreses com: Tallers Marcet, Tallers Francisco Sala, Tallers Batallé, Plandolit, el rentador de llana Piclana i moltes altres empreses, a més de fusters, manyans i desenes de petites naus i quadres amb filatures o drapaires amb telers, molts telers. El soroll dels telers era l’autèntic signe d’identitat del barri. També hi havia, a la Bombilla, més activitat social. A més de les partides de cartes habituals, hi havia campionats de billar i era el punt de reunió de dues organitzacions cabdals per al barri: el Club de Pescadors i el Club Deportivo Lepanto.

Utilitzant una moderna expressió podríem dir que el Bar Joventut ho va petar quan el Magí va posar el televisor. Televisión Española emetia, només a Madrid, des de l’any 1956. Entre mitjans i final de l’any 1958, la televisió ja es podia veure a Barcelona. El juliol del 1959 es van inaugurar els estudis de Miramar a Montjuïc. El primer partit de futbol televisat en directe va ser emès el dia 15 de febrer del 1959, un típic Madrid-Barça que va acabar amb victòria de l’equip blanc per un a zero, amb gol d’Herrera. Aquell diumenge el Bar Joventut estava ple a rebentar. No hi cabia ni una agulla. El Magí, propietari del bar l’havia encertat. Va ser tan gran l’èxit de la televisió, que a partir d’aquell dia va haver d’habilitar el pis de dalt només per als clients que hi anaven a veure la programació habitual. El Bar Joventut també va ser la seu d’un equip de futbol; el Juventus, un efímer equip sabadellenc.

Un altre cafè de la zona va ser el Bar Marina, que va obrir el Bienvenido. Un veí del barri que vivia amb la Paca, la seva dona, encara que deien que no estaven casats. Ella era una dona simpàtica i agradable. Ell, en canvi, no. Sense ulleres de sol semblava un sergent de cavalleria vestit de paisà, però quan se les posava tenia un aspecte enigmàtic i sinistre. Deien, també, que havia portat fulanes a casa seva. Ningú ho podia assegurar, però. Un dia, el Bienvenido va aparèixer amb una noia jove, atractiva i de bon veure, i deia que era la seva neboda, però tothom sospitava que no tenien cap parentiu. Per no tenir-la per casa li va muntar el Bar Marina, al carrer Marina Nacional (actual Narcís Monturiol). Aquest bar, el tercer que es va obrir al barri, encara existeix. Era evident que cap dels dos servia per dur-lo i al cap de pocs mesos el van traspassar. Realment, va ser el Monserrate Alonso qui va tirar el bar endavant.