De la placeta Sant Jaume a la plaça de Sant Jaume

Explica Miquel Carreras i Costajussà que segons un cens del 1824, la vila de Sabadell es considerava repartida entre sis barris, el primer dels quals s’anomenava del carrer de Sant Quirze, i era com el més important. A més, d’aquest hi havia, els de la Rosa i Gràcia (que tenia aleshores trenta i una cases); Sant Jaume i Sant Cugat (amb disset cases) i Sant Feliu (amb tretze cases).

El carrer de Sant Cugat va ser dedicat al poble de Sant Cugat, del qual era camí i, possiblement, durant la dominació romana carretera imperial: la Via Augusta. El carrer de Sant Cugat va ser conegut com a carrer Fondo, perquè les irregularitats del terreny van fer que les primeres cases s’edifiquessin un xic elevades en relació amb el nivell del carrer, de manera que oferia un aspecte de carrer enfonsat, i d’aquí li vingué el nom. En el camí de Sobarber, més tard camí de Sant Quirze, va comença r a a i xeca r-se, el seg le X V III, el carrer de Sant Jaume (segons es desprèn d’un plànol del 1841) com a continuació del carrer de Sant Quirze, convergent amb el de Sant Cugat. L’any 1872 va ser el començament dels carrers de les Basses (actualment Colom), Ample (ara P. Sallares), Moratín (ara Escola Pia) i Garcilaso. Anterior a aquests és el carrer de Calderón, que correspon a l’antic camí de Terrassa.

L’any 1898 es va formar la placeta de Sant Jaume, petita plaça triangular entre els carrers de Sant Jaume i Colom. Des de molt de temps enrere, aquella zona es coneixia amb el nom de Pla de Sant Jaume. Al cap d’uns trenta anys, amb la construcció del Mercadal, l’obertura del qual data del 1930 en el denominat Camp de la Sang (per haver-hi hagut afusellaments, en l’època dels matiners, el 1855), aquell espai va guanyar amb moviment comercial. Miquel Carreras esmenta que pels carrers de Sant Jaume i Colom i la placeta de Sant Jaume va començar una època de prosperitat, i va esdevenir un centre comercial proper a la plaça del Mercat.

Les dues places quedaven unides per un tros de carrer ben estret. Amb els anys i l’augment del transport, aquella estretor era un inconvenient i un coll d’ampolla. Per solucionar-ho i donar més amplitud a l’accés a la plaça del Mercat des de la placeta Sant Jaume, l’Ajuntament va decidir enderrocar les tres cases que feien més nosa, de manera que la placeta guanyava el doble de superfície. Era l’any 1955 i aquella placeta es convertia en la plaça de Sant Jaume. Una de les cases, la del mig, era la de Joaquim Rovira Baralló, conegut com Cal Quim, i tenia una empresa de construcció de carruatges. Després, l’any 1958, es va obrir el carrer de Torres i Bages fins als carrers de Sant Cugat i l’Horta Novella. L’any 1960 es va aixecar un monument dedicat al savi científic Dr. Alexander Fleming, obra de Camil Fábregas, que està al costat d’uns arbres del jardí que va ser propietat de la família Bru, que tenia la façana, de la casa senyorial, al carrer de Sant Cugat.

Per obrir el carrer de Torras i Bages es va enderrocar la casa pairal de Can Joanico, en què a la façana hi havia una capelleta dedicada a Sant Jaume, amb hàbit de pelegrí, que s’enllumenava el dia de la seva festa. Aquesta capella ja hi era a finals del segle XIX, bo i recordant, aquella estàtua, que a finals del segle XVIII, la ignorància popular va fer desaparèixer. No es pot pas dir que hi hagi una devoció tradicional a Sant Jaume, a Sabadell, però sí que es pot assegurar que hi ha un reconeixement històric. Sant Jaume Apòstol, en el seu peregrinar per Ibèria, potser trepitjaria les pedres de la via romana que entrava per la Salut, procedent de Semproniana (Granollers), passaria per l’antiga Arrahona, des d’on es dirigiria a la Barcino i en el Mont Taber predicaria l’Evangeli? No ho sabem. Però aquí queda una història i una llegenda.

En una Comunicació llegida el dia 26 de maig del 1983 a la sessió de la Fundació Bosch i Cardellach, el senyor Jaume Busqué i Marcet, degà de la Cultura Sabadellenca, exposava sobre el carrer de Sant Jaume que segons un testament que va estar en poder de la Rectoria de la vila de Sabadell, atorgat el 3 d’octubre del 1828, Josep Aymamí, rajoler, casat amb Teresa Lluch, la casa pairal o de pagès que hi havia al carrer de Sant Jaume, núm. 21 que després feu cantonada amb Torres i Bages, era propietat d’aquest i que la va heretar del seu sogre, Domènech Lluch i Pont. A la mort de Josep Aymamí, va heretar la casa el seu fill Joan Aymamí Lluch, rajoler, de 52 anys. Aquesta casa pairal era de construcció anterior al 1828 i la façana, mirant-la de front, a l’esquerra del balcó, hi havia una capelleta dedicada a Sant Jaume, en hàbit de pelegrí.

Pels documents consultats i les diferents versions verbals recollides, quasi es podia afirmar que en aquell lloc hi havia una bòbila i posteriorment una pagesia, la qual va desaparèixer en formar-se definitivament els carrers de Sant Jaume i Sant Cugat.

Joan Aymamí Lluch va morir el 7 de març del 1895 i per testament atorgat davant el notari Antonio de Paz, el 7 de juny del 1865, en va ser hereu el seu fill Marian Aymamí Padró, el qual l’11 de març del 1910 lliurava escriptura de venda, a favor de Joan Joanico Pibernat, davant el notari Rossend Güell. Des de llavors d’aquesta casa se’n digué Can Joanico. Aquest últim va morir el 9 de setembre del 1912. Va llegar la casa als seus nebots Josep i Margarida Vilarrasa Joanico. Tots els propietaris conservaren la imatge de Sant Jaume, també en el trienni 1936-1939. Enderrocada la casa, el 1981, va construir-se en el seu lloc un nou edif ici de proporcions modernes i desapareixia d’aquesta manera una antiga masia.

Sabedor que Jaume Busqué i Marcet preparava aquest resum històric, l’escriptor i impulsor de la cultura sabadellenca Joan Cuscó i Aymamí va escriure: “Com addicióió a aquesta documentada nota històrica de la casa pairal o de pagès que ha escrit el bon amic Jaume Busqué i Marcel, puc dir que se’n deia Cal Jep per raó del seu propietari ( Josep Aymami). En aquesta casa hi va néixer l’any 1896 (precisament el 14 d’abril) la meva mare, Paula Aymami Pascual.

De les coses que recordo haver oït és que era una casa que tenia una gran entrada i dependències laterals –amb el seu cup i el seu celler: un gran menjador–. A l fons de la casa, que tenia un gran pati, hi havia la cavallerissa, puix que els propietaris tenien terres pròpies i d’altres que manaven: també feien el transport amb carros que manaven els carreters, que menjaven a la casa. Venien el vi de la collita pròpia. (En temps de la verema es trepitjava el vi en el cup i això feia la delícia de la mainada del barri). L’ofici de rajoler es va transmetre de pares a fills, puix que havien tingut bòbila. (Recordo que la meva mare explicava de la bòbila que tenien encara a principis de segle a l’indret on avui hi ha la plaça del Treball, l’antic camp de futbol del Gimnàstic-Mercantil. Aleshores tot aquell indret era camp i bona part de l’obra de les construccions que es feren en aquell rodal era de la bòbila d’En Marian, el meu avi, que no vaig conèixer). Avui encara ens en pot parlar –i no pas poc– una d’aquelles nenes que anaven a jugar amb la pubilla de Cal Jep: Maria Rovira, vídua de Jaume Cunillé, aquell excel·lent actor de teatre, de tan bon record. 

Oint-la contar aquelles vivències en la casa pairal o de pagès “Cal Jep” —i de les coses que m’havia contat la meva mare– he pogut fer-me una cabdal idea de com era aquella casa que tenia una capelleta dedicada a Sant Jaume, vestit de pelegrí, el carrer del qual nom, avui s’escriu la seva història...” Eren veïns, mirant a la dreta i a l’esquerra de Can Joanico, un escloper i un pintor. El pintor i l’escloper eren persones que es feren populars en el veïnat. A pocs metres d’aquesta casa i seguint a la dreta d’aquesta, hi havia la llibreria Avellaneda i seguidament una taverna ensotalada i que com diu en Marian Burguès: “La qual fou durant molt temps el refugi de tots els desenganyats de la vida, més ben dit, dels vençuts. En passar-hi pel davant –continua en Burguès– ja quedàveu tips de la bafarada de l’aiguardent que eixia del baix del portal del carrer”.

Se’n deia Cal Mamà. A llà es cantava, es feia xerinola i també el cau i la bescambrilla.

Salvador Rubion, que antigament va ser propietari del Bar La Mata, va instal·lar un establiment de venda de begudes al carrer de Gràcia, on hi ha avui el núm. 31. A la seva mort, el seu fill Emili va adquirir la taverna de Cal Mamà. El 1945, va fer enderrocar la casa i en el seu lloc va instal·lar el Bar Restaurant Rubion. A la façana d’aquesta casa molt aviat va ser restituïda la capelleta dedicada a Sant Jaume i la seva antiga imatge, la qual en Joan Bermúdez en va fer la restauració.

La plaça de Sant Jaume va gaudir una bona part del segle X X d’un bon dinamisme comercial representat per diverses botigues i establiments, entre els quals, el forn de pa de Cal Madaula, la Botelleria Sant Jaume, els Mobles Puig, el Bar Restaurant Rubion, una oficina de la Caixa de Pensions, el restaurant Codinach, els Calzados Estrella, el sabater Josep Gomariz, que la seva coixesa no li privava de jugar a handbol, o el taller de Pere Serracant Riba, que més tard es va traslladar al passeig de Can Feu.