La vaga general del febrer del 1976

Cinquanta anys de la vaga general de Sabadell, aquella que va tenir el seu punt culminant el dijous 26 de febrer del 1976, després de diverses jornades de manifestacions, persecucions i aldarulls. Una publicació, amb el títol SABADELL: el pueblo unido..., de Dionisio Gimenez Plaza, va ser la primera a parlar-ne. Després va ser el llibre de Xavier Vinader, Quan els obrers van ser els amos, de Pagès Editors, 2012. Aquella vaga va resultar un greu i important esdeveniment que va mantenir la població i les institucions sabadellenques en tensió durant gairebé tot el mes.

Després de la mort del dictador, les autoritats franquistes no només no donaven mostres d’intentar una sortida democràtica, ans al contrari, s’entossudien en l’aplicació de la seva política de tancament i repressió i en seguir la doctrina del Movimiento Nacional. Es parlava del búnquer. Xavier Vinader explica al seu llibre que el mateix alcalde Burrull havia manifestat: “Que nadie dude que los alcaldes de Franco podemos seguir en el puesto”. Per aquesta raó, moltes entitats sabadellenques demanaven la seva dimissió. Per la seva part, des del consistori es parlava de “democràcia, però amb seny”.

Una manifestació pacífica amb alumnes de primària, acompanyats de mares, pares i personal docent, que reivindicava escola per a tothom i gratuïta i ajuda als mestres, va ser brutalment reprimida per la policia. El caos i la confusió van ser tals, que la canalla deixava anar els globus reivindicatius i fugia espaordida, sense saber on anar, mentre els pares i els mestres, que no podien controlar la situació, no s’ho podien creure. No podien entendre el motiu de tanta duresa per part de la policia. Això era el divendres 13 de febrer del 1976. La policia va argumentar, però, que cap criatura havia resultat ferida ni contusionada. El dia abans, milers de manifestants havien demanat la dimissió de l’alcalde Burrull.

El fet que la policia actués de forma tan desproporcionada i brutal va fer que moltes entitats convoquessin una manifestació de protesta per al dijous següent, el dia 19 de febrer. Tan exagerat i fora de lloc era el concepte que tenien les autoritats de Madrid del que s’esdevenia a Sabadell que el mateix ministre de l’Interior Don Manuel Fraga Iribarne no va dubtar a qualificar-los de gravíssims, i amb una desafortunada comparació amb la Revolució Russa va arribar a dir: “Sabadell es Petrogrado.”

Manuel Fraga Iribarne, que havia estat ministre d’Informació i Turisme, va haver de deixar aquest càrrec l’any 1969 per pressions del vicepresident Luis Carrero Blanco. Llavors va fomentar la seva imatge oberturista i va ser nomenat ambaixador d’Espanya al Regne Unit (1973-1975), des d’on escrivia cartes i articles parlant d’obertura i de democràcia. Aquesta actitud li va valdre, per part d’alguns periodistes, el mot de Fragamanlis, en comparació amb Konstantinos Karamanlis, el democratitzador de Grècia. El càrrec d’ambaixador el va deixar per ser ministre de Governació i vicepresident segon del Govern d’Espanya. Lluny del que s’esperava, aquell mandat va estar marcat per un augment de la repressió, reflectit en la frase “la calle es mía”.

En Pere Castillo, en Bartomeu López i l’Andrés Quero, companys de feina de l’empresa Caldereria Guillem, anaven amunt pel passeig de la Plaça Major. El seu ànim no era prendre part a cap manifestació, tan sols els duia un esperit de curiositat. Només volien saber què passava. Era el dijous 19 de febrer i al voltant de les vuit del vespre. Tot just arribant a l’altura de la cafeteria La Lionesa, van ser sorpresos per una allau d’agents de la policia d’antidisturbis provinents del carrer de la Rosa que, armats amb porres i cuirasses, anaven repartint cops indiscriminadament.

Potser per ser el més jove, potser perquè va fer algun moviment que els va semblar sospitós, o ves a saber per què, dos dels agents es van encarar amb el Quero i li van descarregar tal quantitat de cops que va caure com un sac. A terra mateix va anar rebent, de valent, garrotades, a tort i a dret, per part dels dos policies, que, això sí, tenien la gentilesa de no donar-li cops al cap, ara bé, des de l’espatlla fins als malucs no li va quedar ni un centímetre sense agredir.

El Pere, horroritzat i enfurismat, veient l’agressió tant gratuïta com inútil, es va encarar amb els dos agents: “Dejadlo ya, coño, dejadlo ya, que lo vais a matar.” Tots dos li van fer cas i se’n van anar corrents, a repartir llenya més amunt. Abans de marxar, però, un d’ells encara va rematar la seva feina amb un parell de garrotades més.

L’Andrés Quero Almansa, operari calderer, de 24 anys, va estar sis dies ingressat a la Clínica de Santa Fe. El comunicat clínic parlava de commoció cerebral i contusions diverses. Passats molts dies encara se li podien apreciar, des de l’espatlla fins a les natges, tots els tons de la gamma dels violetes, liles i morats, des dels més clars als més obscurs.

No va ser l’únic ingressat, ni el més greu. Manuel Rodríguez Arcos, secretari del Jurat d’Empresa d’Unitat Hermètica, va rebre l’impacte d’una bala de goma a la nuca. El van ingressar a la clínica extremadament greu. Va estar internat a l’UCI i la seva vida va estar en perill. Havia rebut l’impacte al començament del passeig Manresa, just uns metres més amunt d’on havien apallissat l’Andrés Quero i uns minuts més tard. Més amunt, també, al carrer de les Valls, va rebre un impacte, aquesta vegada a la cara, d’una granada de gas lacrimogen el professor d’anglès David Wilson, mentre mirava per una finestra. Va ser ingressat amb ferides de pronòstic reservat. Va morir uns mesos més tard a conseqüència de les seqüeles. També va ser ingressat el jove Angel Redondo amb ferida greu en un ull, amb possibilitat de perdre’l, ocasionada per una bala de goma.

Varen ser atesos, també, Javier Buisán Calleu, de quatre anys, Ramón Centelles Rodríguez, de catorze, i Emilio Ovejero Cano, de dotze. Hi va haver molts més ferits, més d’una vintena, que van ser atesos a Santa Fe i al dispensari, però que no va ser necessari el seu ingrés.

Aquell vespre els agents de la policia d’antidisturbis, amb la seva desmesurada actuació van deixar, passeig amunt, un reguer de víctimes. L’extrema violència exercida utilitzant porres, bales de goma i granades de gas lacrimogen, va encendre, encara més, els ànims de la ciutadania. Sabadell no es mereixia aquell tracte. Les autoritats que van ordenar aquella repressió s’havien equivocat de forma lamentable i criminosa. El muntatge policial va ser d’envergadura, a la Gran Via –llavors en obres– s’hi varen comptar aparcats 33 jeeps i 4 autocars de la Policia Armada antidisturbis. La setmana següent es varen repetir les aturades. De fet, les primeres aturades havien començat el dia 4 de febrer, a l’empresa ASEA-CES, demanant més seguretat als llocs de treball arran de la mort per accident de l’operari Patrici Matencio.

La idea de vaga general s’anava estenent, les empreses buides, la gent al carrer. Les botigues tancaven. Dia rere dia, la consciència general, pels fets del dia 19, anava passant de la incredulitat a la indignació. El dilluns 23 de febrer es va constituir la Comissió Inter-rams, formada per onze delegats sindicals que representaven els diferents rams. Aquesta Comissió havia de representar els treballadors i dur les seves inquietuds i reivindicacions a les autoritats, estava formada per Àlvar Garcia Trabanca, José Ramírez Ruiz, Francisco Morales Sánchez, Manuel Cañadas Romero, Andrés Macías Bellerino, Francisco Fernández Andújar, Carmelo Ruz Bonilla, Francisco Ruiz González, Luis Gallego Ruiz, Cándido Capilla Gómez i José Luis Valdivieso Álvarez.

El dijous 26, dijous gras, l’aturada a Sabadell va ser general i total. Una gran quantitat de treballadors es van concentrar, a partir del migdia, a prop del Pavelló Municipal d’Esports, on s’havien celebrat les anteriors i multitudinàries assemblees. Els voltants del pavelló estaven custodiats per un fort dispositiu de la Policia Armada equipada amb material antidisturbis. Quan es va saber que l’assemblea s’hauria de celebrar a les pistes d’atletisme, milers de persones s’hi van dirigir i concentrar, es va parlar de 25.000 assistents. En un dels extrems de la pista es va col·locar un improvisat locutori amb un micròfon connectat a la instal·lació de megafonia. També hi havia membres de la Comissió Inter-rams. Hi va haver diverses intervencions, una de les més aplaudides va ser la del sindicalista Jerónimo Vázquez Rey. Es van llegir desenes d’adhesions. Malgrat la gran concentració de personal, el comportament va ser extremadament cívic.

Un gran cop d’efecte es va donar, a mitja tarda, quan van arribar l’advocat Antoni Farrés amb vuit vaguistes alliberats dels onze que havien estat detinguts les jornades anteriors. Es va anunciar que els tres restants serien alliberats al més aviat possible. Es va donar la vaga per acabada.

L’alcalde Josep Burrull va demanar permís al governador Salvador Sánchez Terán per apartar-se uns dies de la política activa i li ho va acceptar. Es va posar fi, per uns mesos, a les aturades, manifestacions i aldarulls. S’havia tapat la ferida, però no s’havia guarit el mal. Sis mesos i mig més tard hi hauria la vaga del metall.

Josep Burrull va presentar la seva dimissió formal el dia 15 d’octubre.