Juli Batllevell i Arús, el lligam de Sabadell amb Gaudí

Comença l’any Gaudí. Aquest any estarà dedicat al genial arquitecte. La commemoració del centenari de la mort d’Antoni Gaudí vol apropar a la ciutadania l’obra d’un dels arquitectes catalans més universals amb una visió transversal, territorial i d’internacionalització. El Consell Gaudí, format pels gestors dels edificis de Gaudí, tant públics com privats, ha treballat per impulsar l’Any Gaudí 2026 i el full de ruta d’aquesta efemèride pretén quatre objectius bàsics: explicar la dimensió científica de Gaudí i explicar-lo més enllà de l’art i l’arquitectura; interrelacionar totes les seves obres; transmetre la unitat i el consens en la conservació i difusió del llegat gaudinià, i tornar a acostar la figura de l’arquitecte als catalans, especialment als més joves.

El protagonisme de l’Any Gaudí 2026 el tindran totes les obres de l’arquitecte escampades per Catalunya, com la Cripta de la colònia Güell; la Casa Batlló; la Casa Vicens; el Palau Güell; el Park Güell; la Casa Calvet; el Col·legi Teresià; els pavellons de la Finca Güell; la Torre Bellesguard; el Portal i Tanca de la Finca Miralles; la Nau Gaudí; la Casa Milà (La Pedrera); el Temple de la Sagrada Família i el Primer Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat. També les que hi ha fora, com la catedral de Mallorca, la casa Botines de Lleó i el Palau Episcopal d’Astorga o, a Cantàbria, el Capricho de Comillas.

El lligam de Sabadell amb Gaudí el trobem en la figura de l’arquitecte sabadellenc Juli Batllevell, que hi està directament vinculat per tradició oral i escrita com a col·laborador a la Casa Calvet i també com a l’autor d’una de les dues torres de nova planta, la Casa Trias, que es van fer al Park Güell quan es va inaugurar a principis del segle XX.

A Sabadell hi ha moltes mostres d’arquitectura creades per Juli Batllevell, però potser no s’ha fet prou difusió de la seva figura, i és una pena que el creador d’obres com el Despatx Lluch, l’escola Enric Casassas o l’Hotel Suís no tingui el reconeixement merescut. El carrer de Batllevell del nomenclàtor de Sabadell està dedicat al seu pare, Gabriel Batllevell, mestre d’obres i constructor.

Un rigorós i complet estudi de la vida i obra de Juli Batllevell, obra de l’historiador sabadellenc Josep Casamartina i Parassols, es va publicar l’any 2012, amb el títol Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Casamartina també parla de Juli Batllevell com a "gaudinià a l’ombra".

Juli Batllevell i Arús va néixer l’any 1864 a Sabadell. Fill de Gabriel Batllevell i Tort i de Dolors Arús i Viver, va ser el quart de cinc germans: Isabel, Lluís, Joan, Juli i Enric. El seu pare, natural de Molins de Rei, va ser nomenat el 1869 mestre d’obres de l’Ajuntament de Sabadell, i va participar en nombroses construccions a la ciutat. Juli Batllevell va fer els seus primers estudis i el batxillerat a les Escoles Pies de Sabadell. Durant els primers anys d’estudi, va ser company de Gabriel Borrell i Enric Fatjó, que també acabarien sent, com ell, arquitectes. Va estudiar la carrera d’Arquitectura a l’Escola d’Arquitectura de Madrid, on va obtenir el títol el juny del 1890. Aquell mateix any es va establir com a arquitecte a Sabadell, amb despatx a la casa familiar del carrer de Gràcia. El març del 1897 va contreure matrimoni amb Antònia Poal Coret, de Terrassa, cosina de l’Abat Marcet de Montserrat, i es van instal·lar primer a la casa familiar i després al número 16 del mateix carrer. Posteriorment, el 1900 es van traslladar a Barcelona, on viuria i tindria el despatx la resta de la seva vida. El matrimoni va tenir quatre fills: la Maria, la Montserrat, la Roser i el Lluís.

Juli Batllevell va exercir com a arquitecte municipal de Sabadell entre el 1895 i el 1911. Al mateix temps, va treballar també com a arquitecte municipal de Badalona (1899-1913), així com per compte propi, sobretot a Barcelona i Sabadell.

Hi ha mostres del seu estil arquitectònic a Sabadell, Barcelona, Badalona, Castellar del Vallès, Sant Cugat, Sant Llorenç Savall, Mataró, Sitges, Santa Coloma de Cervelló, Molins de Rei i la Garriga.

Va col·laborar amb el Centre Català i l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, va col·laborar, també, amb la Mancomunitat de Catalunya i l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, de la qual va ser vicepresident l’any 1909.

Obres seves a Sabadell són, entre moltes d’altres:

- Cafè Euterpe, 1892 – Rambla de Sabadell. Enderrocat.

- Teatre Euterpe, 1893 – Rambla de Sabadell. Enderrocat.

- Casa Bru, 1893 – Carrer de Gràcia, 129.

- Presó Cel·lular, 1897 – Final carrer de Tres Creus. Enderrocada.

- Escoles Públiques, 1897 – Carrer Les Paus cantonada Llobet.

- Casa Vicenç Ferrer, 1899 – plaça Major, 58-60.

- Edifici de l’Energia, 1899 – plaça del Gas.

- Façana posterior de l’Ajuntament, 1900 – plaça de Sant Roc.

- Hotel Espanya, 1901 – Rambla, 22 (la comissaria dels anys foscos).

- Cases d’en Mateu Brujas, 1901 – Rambla, 9-11.

- Hotel Suís, 1903 – Indústria, 59.

- Cases Manent, 1904 – Escola Industrial, 12-18.

- Despatx Vídua Antoni Taulé, 1907 – Sallarès i Pla/Lacy. Enderrocat.

- Despatx Lluch, 1908 – Indústria, 10.

- Caserna de la Guàrdia Civil, 1911.

A Sant Llorenç Savall:

- El Marquet de les Roques, 1895 – Vall d’Horta.

Va construir tota mena d’edificis a Sabadell, diversos d’estil modernista, i el seu llegat encara perdura avui i és un dels elements que configuren la identitat de Sabadell. La seva reputació i bona feina li van propiciar la col·laboració amb Antoni Gaudí a la Casa Calvet, al carrer de Casp de Barcelona, o a la Casa Trias, un encàrrec de l’advocat sabadellenc Martí Trias i Domènech, al Park Güell. Juli Batllevell i Arús va morir arran d’una peritonitis el 20 de setembre del 1928 a Barcelona, a l’edat de 64 anys.

Aquest any Gaudí la Sagrada Família no estarà enllestida tal com es planejava abans de la pandèmia. Però sí que arribarà a la seva altura màxima el juny vinent, quan s’acabi la Torre de Jesucrist, de 172,5 metres. A l’última dècada, el temple haurà doblat la seva alçada i haurà transformat l’skyline de Barcelona, i serà l’edifici més alt de la ciutat, tal com preveia Gaudí. Després de 144 anys de posar la primera pedra i malgrat tots els malgrats, el temple dedicat a la Sagrada Família, idea del llibreter i filantrop Josep Maria Bocabella i Verdaguer, serà finalment coronat.

Després de la mort d’Antoni Gaudí, autor del projecte, el camí per continuar la seva obra es va fer molt difícil. A mitjan segle XX eren moltes les veus que demanaven que s’aturés aquell projecte. El dia 9 de gener del 1965, ara fa 61 anys, en una carta a La Vanguardia, un col·lectiu exposava tres punts per demanar-ne la paralització, en què argumentaven que seguir amb les obres era un error urbanístic i social; que no hi havia cap necessitat de construir un temple que costaria milions i que sense plànols ningú hauria de col·laborar en aquella obra. La carta, iniciativa del Col·legi d’Arquitectes, rebia el suport de centenars de personalitats que pertanyien al bo i millor de l’arquitectura, el disseny, l’art i la literatura. Hom es podria preguntar si molts dels signants d’aquella iniciativa sabien el que firmaven, atès que un d’ells, l’escultor Josep Maria Subirachs, vint anys després de mostrar la seva oposició, es va fer càrrec de l’obra escultòrica del Portal de la Passió de la Sagrada Família, obra en què va treballar més de vint anys i que va ser declarada bé cultural d’interès nacional.

Antoni Gaudí i Cornet va morir el 10 de juny del 1926, la seva genialitat va ser incompresa en vida diverses vegades. Va veure com li vetaven el projecte de la façana del Santuari de la Misericòrdia de Reus, en què havia posat la màxima il·lusió, ja que hauria sigut l’única obra seva que hi hauria hagut al seu poble natal. D’altra banda, no es va entendre de cap manera amb el nou bisbe d’Astorga per finalitzar el Palau Episcopal, que si bé l’acabament final, realitzat per altres arquitectes, mostra línies gaudinianes, estan mancades del seu esperit.

Va tenir diversos problemes –fins a acabar als tribunals– a la Casa Milà (la Pedrera) amb la propietària, Roser Segimon. Aquell edifici, un dels més visitats i admirats actualment de Barcelona, va rebre severes crítiques durant la seva construcció i finalització, crítiques que van influenciar la propietària fins a l’extrem de fer-li avorrir l’obra. Es diu, també, dels maldecaps de la senyora Comes, una inquilina de La Pedrera acabada d’acabar. Es queixava a Gaudí que volent posar un piano al pis, no podia adossar-lo a cap paret perquè no eren prou rectes.

El poeta Josep Carner va escriure l’Auca d’una resposta del senyor Gaudí, que acaba dient: "La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada. Tanmateix, senyor Gaudí! Digui, digui, ja pot dir. Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta. És vostè –diu molt atent– qui es dedica a l’instrument? La senyora que li explica: Oh, veurà. Toco una mica. I va fer el senyor Gaudí: ‘Miri, toqui el violí’."