A l'hospital també hi ha herois sense bata: "He conegut persones que no volien rebre l'alta per no estar soles a casa"

En un hospital ple de professionals amb bata blanca, hi ha persones que hi entren sense cap uniforme. Tampoc prescriuen medicaments, ni fan diagnòstics. Però conversen, posen una mà amiga i, sobretot, hi són. Els voluntaris de l’hospital Parc Taulí són una presència discreta que acompanya pacients i famílies en moments, sovint, complexos. I, tot i que potser no s’ho acaben de creure, prenen un rol imprescindible i entomen una responsabilitat mentre miren de no interferir en la feina dels professionals de la salut. 

“La seva funció principal és l’escolta”, resumeix Auxi Gil, coordinadora del programa de voluntariat del centre. “A més, treballen sense diagnòstics. És una àrea cega molt important”, afegeix. Aquesta distància respecte a la informació clínica forma part de la filosofia del programa. El voluntariat se centra en la dimensió humana del pacient i el seu entorn. “El temps compartit, la conversa, la presència...”. Segons la coordinadora, aquest tipus d’atenció pot tenir un efecte profund en persones que passen moltes hores ingressades o que travessen moments emocionalment intensos. “El valor de l’escolta és el valor del relat”, explica Gil, que afegeix que “el relat és molt terapèutic”. El servei és per a qualsevol persona que estigui hospitalitzada.

Les veus dels testimonis

La Rosa fa nou anys que és voluntària al Taulí i acompanya pacients ingressats a planta. Hi dedica els dijous al matí, sense mirar el rellotge. La decisió de fer voluntariat va arribar en un moment molt concret de la seva vida. “Avui és 12 de març –dia en què vam fer l’entrevista– i fa deu anys que la meva mare va morir”, explica. Ja feia temps que es plantejava fer voluntariat, però no trobava el moment. “Aquell dia, vaig dir-me: ‘És el moment’’. Vaig esperar un any per fer el dol i vaig començar”. Amb els anys ha viscut moltes històries, algunes colpidores, admet. Recorda, per exemple, un pacient que va passar molt temps ingressat. “Un dia, em va dir: ‘Tu saps quantes ratlles hi ha en tot el passadís, a totes les rajoles?’”. L’home les havia comptat totes. “Vaig veure fins a quin punt la soledat et fa fer qualsevol cosa per distreure’t”, diu.

El Pere va començar el voluntariat a l’Albada i, actualment, col·labora amb Sabadell Gent Gran. De moment hi dedica dues hores a la setmana. “Però amb l’aspiració d’anar-hi més temps quan estigui preparat”, referma, convençut. Narra que la motivació per fer el pas va anar lligada a la seva pròpia experiència. “Per qüestions de la vida, m’ha tocat passar èpoques en hospitals, tant com a pacient, com a acompanyant”, explica. Quan va tenir més temps, va decidir implicar-se: “Vaig venir a preguntar en què podia ajudar-los. Amb la voluntat d’escoltar i acompanyar les persones”. “I sense jutjar ningú. Mirant de tornar tot el que ens han donat”, afegeix. Ha conegut persones boniques i històries que l’han marcat, en molts sentits, diu. “Persones que no volen rebre l’alta perquè no volen sentir-se soles quan arriben a casa, per exemple”.

La Laia fa cinc mesos que fa voluntariat a pediatria. Ajuda a gestionar la ludoteca, fa acompanyament emocional o es fa càrrec dels infants quan els familiars necessiten sortir una estona. Estudia i treballa, però ha trobat temps per dedicar dues hores setmanals al voluntariat. Una de les anècdotes que millor resumeix la seva tasca li va ocórrer fa pocs dies. “Una nena que ja tenia l’alta hospitalària va començar a picar la porta. No eren ni les cinc, que és quan comencem. El pare em va explicar que ja marxaven, però que volia venir una estoneta més a jugar, que s’ho havia passat molt bé”, explica emocionada. En el seu cas, la inspiració li va venir després de veure un vídeo a les xarxes socials sobre voluntariat hospitalari. “Dos anys després em va tornar a sortir el mateix vídeo i vaig dir: bé, vaig a mirar-m’ho”, explica.

"No pots arribar plorant a casa"

Hi ha un factor emocional. És una qüestió que, “si no prens mesures”, t’acabes enduent a casa, alerten els voluntaris. “Som éssers humans i sentim. Hem d’aprendre a canalitzar les coses perquè no pots arribar a casa plorant cada dia”, diu la Rosa. Precisament, el programa de voluntariat ja ho té en compte, i una de les funcions és vetllar també pel benestar dels voluntaris.

"No respon a un excés de temps lliure"

La corporació compta amb unes vuitanta persones voluntàries actives cada setmana, repartides entre diferents dispositius, com l’hospital, l’atenció intermèdia sociosanitària, Sabadell Gent Gran o el servei de Salut Mental. A més, el Taulí col·labora amb altres entitats que apropen voluntariat als seus centres, com la Fundació Barça o l’Oncolliga.

El programa demana normalment una dedicació d’un dia a la setmana, amb torn fix, i inclou formació i seguiment. “Fer voluntariat és un compromís”, subratlla Gil. Per això, abans d’incorporar-se, les persones interessades passen per entrevistes, formació inicial, un període de prova i reben l’ajuda de voluntaris amb més mestratge. “El voluntariat no respon a un excés de temps lliure”, desmenteix la coordinadora. Al revés, diu: “Són persones molt actives, que decideixen dedicar una part del seu temps a acompanyar altres persones”.