Els anys noranta del segle passat és el període en què es manifesten d’una forma palmària els principals factors ambientals (canvi climàtic, increment de temperatures i combustió fòssil). Tanmateix, en aquest període moltes d’aquestes qüestions ambientals en bona part no transcendien. Les tribunes públiques eren poc escoltades i sovint menystingudes per l’establishment. Durant els noranta encara caminàvem alegrement per la cultura del desenvolupisme fervent.
En aquell context, hi havia dos factors ambientals que s’albiraven que avui ja són una realitat: la desaparició de moltes platges del litoral català i l’increment dels episodis de temporals. Malauradament, vam veure les vies dels trens del litoral cruspides per la mar. Al llarg dels anys, també vam abocar milers de tones de sorra i dragar centenars de metres cúbics (m3) per restaurar algunes de les platges singulars del litoral barceloní. I, malgrat això, aquesta pràctica de traginar sorrals d’un lloc a un altre continua vigent en certs espais del litoral. De fet, la ciutat de Barcelona dispensarà enguany 50.000 m3 de sorra per protegir el seu litoral. Una pràctica d’artificialització que no té sentit de perpetuar.
Quan la natura es manifesta amb contundència, bona part del litoral català tremola. Cada vegada que un temporal ens arriba, sigui el Glòria o altres fenòmens meteorològics similars, es constata un nou paradigma. L’experiència del Glòria va mostrar com els sistemes dunars de l’Alt Empordà van recular més de set-cents metres de la línia del mar, com si fos un acordió. De fet, van ser les dunes que van contribuir a la contenció de l’embat del mar. Sense elles hauríem perdut una queixalada més de natura.
Avui, els nostres ecosistemes dunars han patit una davallada més que notable. L’ocupació de les dunes i la urbanització del litoral han significat la pèrdua de més del 60% de les dunes del litoral del país. Malauradament, avui només es manté un 10% del seu estat original, tal com exposa la doctora Carla Garcia Lozano, de la Universitat de Girona.
La clau de volta de la conservació dels ecosistemes dunars implica reduir al màxim les barreres artificials com ara les urbanitzacions o carreteres, o bé escollir acuradament les infraestructures portuàries. Moltes d’aquestes infraestructures condicionen la impermeabilitat de la natura del litoral i accentuen l’efecte barrera. Què vol dir l’efecte barrera? Bàsicament, tot allò que són obstacles entre les platges i els sorrals que configuren els ecosistemes dunars. I, per tant, és importantíssim disposar d’uns ecosistemes que garanteixin la resiliència dels espais del litoral.
Ara bé, la realitat és tossuda i l’embat de la natura ja es configura com un nou imaginari que tot just es manifesta. Les limitacions de l’orografia i la desbordant ocupació del litoral català ens evoquen a repensar quin litoral volem o podrem imaginar? En aquest cas, ben segur que haurem d’afrontar un possible trasllat de les vies del tren del litoral, terra endins. La dimensió d’aquest encàrrec no és pas cap broma. La realitat d’imaginar una nova traça de la infraestructura ferroviària és del tot urgent. Ja fa anys que hem pogut comprovar la pèrdua dels sorrals del litoral i el col·lapse de molts espais agraris, a tocar de la Mediterrània.
La relació entre la terra ferma, els espais dunars i el litoral s’hauria de garantir amb una protecció col·legiada, i atendre prioritàriament les mesures de protecció de les dunes. La precarietat de molts espais dunars i del litoral són avui excessivament fràgils i vulnerables. Esperem que els espais dunars catalans no acabin esdevenint una gran piscina de formigó.