Fa uns quants dies, arran de la crisi del transport ferroviari que pateix Catalunya, JxCat es va treure de la màniga un informe jurídic segons el qual hi ha “base legal i jurídica ferma” perquè el Govern rescindeixi el contracte amb Renfe com a empresa operadora del servei de Rodalies i l’adjudiqui a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), que no hi ha dubte que ho faria molt millor. Realment és una bona pensada, però, sent així, com és que no ho va fer JxCat (abans CiU i PDeCAT) mentre governava entre els anys 2010 i 2022?
De fet, a començament del 2011, poc després d’arribar a la presidència de la Generalitat a final del 2010, Artur Mas, aleshores líder de CiU, va posar la qüestió sobre la taula i va demanar als consellers amb competències en matèria de transport que “estudiïn a fons” possibles alternatives per fer un canvi d’operador de cara al 2012, que era quan havia d’entrar en vigor el nou contracte. Després de fer bullir l’olla que si se’n podia fer càrrec FGC o fins i tot la Société Nationale des Chemins de Fer (SNCF), tot plegat, com tantes altres coses, va quedar en no res. Foc d’encenalls. Si era per queixar-se per l’incompliment ja llavors flagrant de les inversions pel que fa a Rodalies, l’estratègia no va tenir cap mena d’efecte, perquè no tan sols no va aconseguir redreçar la situació, sinó que a sobre va acabar renovant el contracte amb Renfe com a operadora del servei com si res no hagués passat.
Val la pena recordar certs episodis per tenir clar que, tot i no perdre de vista que els responsables principals de la manca d’inversió en infraestructures a Catalunya són els successius governs espanyols que s’han repartit el PSOE i el PP, el paper de la classe política catalana en aquesta qüestió ha estat sempre ben galdós. Ho és ara i ho va ser abans. Perquè només de pensar el que podrien ser ara les Rodalies si fes catorze anys que estiguessin operades per FGC n’hi ha per retreure-ho als qui ho podien haver fet possible i no ho van fer. I és que tothom sap que FGC, la primera empresa pública creada per la Generalitat, ha esdevingut un referent d’èxit per la seva contrastada bona gestió i el bon funcionament d’un servei que avui, si ningú no l’espatlla, encara perdura.
Els habitants de Sabadell ho saben prou bé, perquè han viscut en directe la transformació de la línia que els uneix –i també als ciutadans de Terrassa– amb Barcelona, abans coneguda popularment com l’elèctric o els catalans, en contraposició a la del Nord, que eren els trens de Renfe. Quan el 1979 la Generalitat, acabada de restaurar de manera provisional després de la mort de Franco, va rebre de Ferrocarriles Españoles de Vía Estrecha (FEVE) el traspàs de Ferrocarriles de Cataluña (FCC) –la societat privada que explotava el servei i que el 1977 havia fet fallida–, la companyia era un poema. No funcionava res, els combois s’espatllaven cada dos per tres, les vies i les catenàries s’aguantaven per la quietud, les estacions estaven deixades de la mà de déu, els retards eren habituals. Era un traspàs enverinat.
Ningú no hauria donat ni un duro per una empresa que era deficitària i que, en definitiva, era una ruïna en tots els sentits. Però després de molts anys de treballs i d’inversions multimilionàries –i malgrat l’incendi d’un tren a l’interior del túnel entre Sabadell Estació i Sabadell Rambla l’abril del 1980 que va causar dos morts, que van resultar ser els pares del regidor de CiU Marc Batlle– aquella depauperada línia del Vallès es va convertir en un servei eficient. L’única solució per a Rodalies, doncs, és que FGC n’assumeixi el control, però tal com està ara, si la transferència no va acompanyada dels milers de milions d’euros que no s’han invertit quan tocava i que calen per posar-les al dia, és inviable.