L’altre dia em van dir, una senyora d’uns setanta anys llargs: “És que ara us queixeu per tot” quan vaig dir que portàvem massa dies amb la canalla a casa. Entre els dies de lliure elecció de carnestoltes, els pentinats divertits, els mitjons i l’aturada per ventada... havíem arribat a sumar jornades sense escola, convertint-nos en malabaristes de feina, mares i vida.
“Abans les dones criaven molts fills i no es queixaven” és clar que no Josefina, no es queixaven bàsicament perquè no podien. No tenien vot, ni drets ni cap altra opció que continuar amb la boca callada i empassant la realitat que tocava viure. Tenien molts fills perquè no tenien educació sexual, ni anticonceptius i, per tant, van ser mares de molts i sense escollir-ho; i moltíssimes sense saber què estaven fent allà sota aquells llençols. Però això Josefina, ni tan sols n’eren conscients elles mateixes, perquè encara creuen que millor que han fet en aquesta vida és parir canalla i cuidar-la, per això encara ens donen lliçons a qui sí que hem pogut decidir.
L’única manera de pujar la canalla és fer-ho en un sistema totalment masclista on elles mateixes es creien el relat perquè no coneixien cap altra opció. Sense independència, sense feina remunerada seguint allò que els havien dit que havien de fer. Silenciant el dolor per sobreviure. Avui no ens queixem, avui diem amb noms i cognoms allò que ens pesa, la càrrega mental que no volem dur només nosaltres i assenyalem aquells qui encara ens oprimeixen, ens discriminen i ens volen a la casella de sortida del joc de dona.