He encetat el 2026 dolçament captivat per la lectura de Noruega, novel·la en valencià de Rafa Lahuerta. Es tracta de les memòries ficcionades del fill d’una botiga de salaons situada al rovell de l’ou del barri vell de València. S’inicia a l’adolescència, als anys vuitanta, en un paisatge urbà degradat i ple de personatges sense rumb, atrapats per les drogues i la mala vida, i va evolucionant a mesura que aquell món desapareix fins a desembocar en la destinació turística actual. La protagonista del llibre acaba sent la ciutat i com, a còpia de nous hotels, apartaments turístics i establiments franquiciats va perdent la seva ànima, la llengua pròpia i la identitat que li conferien els seus pintorescos habitants.
Durant un parell d’anys vaig haver d’anar mensualment a València a defensar una Inspecció d’Hisenda. Hi arribava a mig matí amb un company, aparcàvem a prop de Mestalla i ens discutíem cordialment una horeta amb l’inspector. Després anàvem a dinar amb els clients, sempre al mateix restaurant d’El Corte Inglés, per comentar la jugada. I al vespre ja tornàvem a ser a Sabadell. Viatjar per feina és, a vegades, com no viatjar. Aquest Cap d’Any hi he passat uns dies molt més tranquils. He percebut la despersonalització urbana que Lahuerta dibuixa a la seva obra, però comparada amb la del nucli antic de Barcelona, allà es poden considerar afortunats. El Mercat Central, per exemple, encara conserva moltes parades singulars. Vaig fer un esmorzaret a la barra d’un bar en un dels carrers adjacents i, mentre em cruspia un deliciós esgarraet i una fresa de sípia finíssima, el cambrer anava saludant pel nom els clients que hi entraven. Vaig aprofitar per visitar també la zona de la Marina de Empresas i, en especial, Lanzadera, la principal acceleradora de start-ups de tota la península Ibèrica, impulsada per Joan Roig. Tinc diversos clients que hi han participat, en programes de creixement i d’innovació, amb grans resultats. Eren dies festius i hi havia poca activitat, però només poder veure els edificis i l’entorn ja va ser espectacular. Un autèntic vector de creixement en activitats d’alt valor afegit per a la demarcació. No podia marxar de València sense veure el Roig Arena. Vaig quedar bocabadat. He visitat més d’una desena de pavellons de l’NBA i us puc assegurar que aquest és, com diu ara el jovent, molt top. Un equipament espectacular que, a part del bàsquet, també pretén situar la ciutat en el mapa internacional de concerts i grans esdeveniments.
Darrerament, sembla que de València només ens n’arribi Mazón, però València és molt més. Lahuerta i Roig són dues figures que, cadascuna a la seva escala, construeixen país. El primer reivindicant la memòria col·lectiva de carrers i places; el segon, bastint pilars econòmics de futur. Un ens recorda d’on ve el seu poble; l’altre, cap on es pot projectar. Perquè els països i les ciutats els construeixen sobretot les persones, no tant els governs ni les administracions. A Catalunya, a vegades penso que ens n’hem oblidat. Les elits econòmiques han dimitit, potser per desesperació, i la resta ens hem endormiscat sota el paraigua paternalista d’una Generalitat que fa massa temps que vol i no pot. Com va dir Miquel Roca en una meravellosa sessió al Col·legi d’Economistes, “de Catalunya no em preocupa que hàgim perdut el lideratge econòmic, em preocupa que hem perdut l’ambició de voler recuperar-lo”.