Ho sap tothom sense ser profecia: uns porquets senglars trobats morts prop de la UAB han capgirat la vida de les explotacions ramaderes de la zona, afectat el dia a dia de les obres i la circulació al medi natural, dels agents forestals, del Conseller d’Agricultura i, de retruc, de l’oci de tants corredors, caminants i excursionistes del rodal. Un apunt sobre la notícia: segons el que tots els mitjans repeteixen acríticament, ara la UAB és dins del parc de Collserola. La B30 i l’AP7 també hi deuen ser, doncs.
Tot i ser una restricció relativament poc greu per a l’activitat esportiva / recreativa –bé, a la UES no opinaran el mateix, que han hagut de cancel·lar la seva Llanera Trail, una abraçada per a ells–, a molts ens han portat reminiscències dels dies de la covid, quan ens varen tancar tots a casa, també per un virus invisible. Invisible el virus, no els seus efectes devastadors. Trobo sorprenent que ho haguem acceptat així, sense cap queixa. Segur que l’aprenentatge de quan la covid ho ha facilitat.
Aquesta setmana corria jo per l’asfalt i les rajoles de la nostra ciutat, ves quin remei, i vaig haver d’esquivar un gosset que el seu amo portava lligat amb una corda de mil metres, que ocupava tota la vorera de la Gran Via. I això em va fer pensar què hauria passat si en lloc de domesticar els llops per convertir-los en animals de companyia, i els senglars per a menjar-nos-els, haguéssim fet just al revés. Que la intel·ligència artificial m’ha explicat que va ser en moments i circumstàncies diferents, però si ens cenyíssim estrictament a la ciència i la història, quantes novel·les i pel·lícules magnífiques no haurien vist mai la llum. I, tanmateix, encara em quedaven uns quants quilòmetres d’entrenament i una cosa porta a l’altra.
Fa molts més anys que el llop es va deixar domesticar que no pas el porc. Com que aquest darrer només l’hem volgut per menjar, bàsicament tenim un model de porquet grassonet i totxo, tot ell aprofitable. Del gos, en canvi, n’hem fet centenars de variacions, des dels imponents huskies, fins a alguns tipus de gossets ridículs, tots ells adorables, però alguns realment molt ridículs, que sovint penso que si el primer llop que es va acostar als humans s’hagués pogut imaginar com acabarien alguns dels seus descendents, segur que hauria girat cua i encara correria.
Si el destí de gossos i porcs hagués estat al revés, ara tindríem porcs potencialment perillosos que ens defensarien la casa i trauríem a passejar pel carrer porquets també adorables i igualment ridículs, indignes dels seus ancestres. Les protectores se’ns omplirien de porcs que els pares irresponsables haurien regalat als seus fills i que ara ja no voldrien. Les entitats veïnals reclamarien al regidor de districte més i millors pipi-oincs. D’algú molt brut en diríem que és un gos.
I els gossos els tindríem tancats en granges, engreixant-los, menjant pinso, amb un tracte vil i cruel, com el que avui dispensem als porcs. I quan arribessin al pes, els carregaríem en camions i cap a l’escorxador, per treure’n cansalada, llom, etc. Com que serien molt més grassos per la selecció genètica duta a terme durant milers d’anys, tindrien unes bones cuixes i se’n faria un bon pernil.
Tot plegat sona terrible, oi?
Doncs resulta que els porcs mostren en estudis científics una intel·ligència superior als gossos i són capaços de resoldre problemes complexos, de reconèixer-se al mirall, de tenir pensament abstracte i fins i tot d’enganyar els altres porcs per aconseguir ells un menjar. I això fa que tot el que he escrit fins aquí sigui encara més cruel i encara més vil. Mentrestant, els gats, que es varen deixar domesticar, però d’aquella manera, com perdonant-nos la vida, es miren els gossos (i a nosaltres) amb superioritat i suficiència.