Les jornades de vaga dels metges i metgesses no haurien de passar sense pena ni glòria, tot i que la incidència del primer dia no va ser gaire important. Com sempre, el Departament de Salut i els sindicats convocants no coincideixen en les xifres de seguiment. Mentre uns diuen que ha estat del 6% els altres afirmen que l’aturada va arribar al 39%. A Sabadell no es va notar gaire, però això no amaga un problema que s’ha anat agreujant els darrers anys.
El col·lectiu de sanitaris va ser el més reconegut durant la pandèmia. Cada dia rebien els aplaudiments de la gent des dels balcons pel servei que estaven prestant en aquells moments de tanta incertesa. Van ser els grans herois, tothom els va reconèixer la seva tasca. En aquella situació no hi van comptar les jerarquies, la majoria dels metges i metgesses, així com la resta del personal sanitari, van contribuir a poder superar aquell malson en què es va convertir la Covid-19.
Però tots aquells honors van quedar enrere, la realitat en aquests moments és una altra. El mateix col·lectiu ja advertia aleshores que no anàvem bé. Així i tot poc s’ha fet per revertir una situació que planteja molts problemes alhora. Per una banda, les retribucions que reben aquests professionals de la medicina són baixes per la responsabilitat que assumeixen i aconseguir sous més dignes acaba sent el resultat d’acumular feines en altres centres o bé fent guàrdies. Per altra banda, tenim que un bon nombre de metges, fills i filles del baby-boom, s’han començat a jubilar en massa i fan més complicat disposar de personal per atendre les necessitats assistencials.
Sense pecar de frivolitat, amb això de la sanitat passa una mica com amb les infraestructures, siguin viàries o ferroviàries. Tota inversió és poca i sí, a sobre, hi ha hagut retallades i desinversió el resultat és el que tenim damunt la taula. El diagnòstic és clar: calen recursos per revertir les deficiències. El que passa és que no es poden resoldre en un dia els dèficits acumulats durant anys.
En el cas dels metges i metgesses ens trobem que la formació d’aquests professionals no és immediata. Com a mínim han de passar deu anys i això és molt de temps. Com que portem anys sense incentivar la producció de professionals de la medicina ara ens trobem que no donen l’abast.
D’altra banda, amb l’increment de població que ha experimentat Catalunya les necessitats mèdiques també augmenten. Per tant, resoldre el problema assistencial no sembla fàcil. A la zona metropolitana, aquestes dificultats es noten amb l’allargament de les cites i les llistes d’espera. Al món rural la situació encara es complica més pel fet que molts metges no volen anar a treballar en aquests entorns que requereixen molta mobilitat.
La convocatòria d’aquestes vagues no hauria de desmotivar els joves a fer la carrera de medicina. Podria ajudar el fet que el govern atengui les demandes d’un col·lectiu que fa temps clama dignificar una professió vital per a la nostra societat. L’opció de la medicina privada no hauria de ser l’al·licient, ja que els professionals que hi treballen també se senten maltractats per part de les mútues asseguradores. La medicina com a negoci, un debat obert.