En un moment històric amb un dèficit tan enorme d’identitat cultural (sobretot venint d’on venim, que aquí es noten els esforços i èxits de Madrid per dissoldre al màxim la nostra nacionalitat), em pregunto per què no agrada, ballar sardanes, o per què no atrapa noves generacions (generacions que, per cert, faran el que calgui per fer veure que es posen en forma –de pilates a ioga a barre a mitges maratons que inunden Barcelona de licra i camelbags–, o directament el que sigui per tal de socialitzar –no sé si heu vist això dels Therian…–).
Puc entendre que no és tan divertit com un joc d’equip, però jo sé de gent que s’ha apuntat a ballar country. Tant per tant, no val més la pena fer sardanes? Que no sigui per fer esport (tot i que se us posaran uns bessons de tigre) ni tan sols per socialitzar (que entenc que el públic és molt jubilat), però no em semblaria malament que aparegués una “colla jove” o “colla nova” com passa amb els castells. Potser aquí està el problema, en la falsa dicotomia amb els castells. Els castells sempre tindran les de guanyar, que tenen adrenalina, tenen força bruta, tenen contacte físic (si tingués un casteller en un polígraf li preguntaria si no ens va apuntar per poder tocar una mica de carn, poder aguantar culs, etc. i, quan digués que no, el detector de mentides explotaria), tenen tot el que falta a les sardanes, que impliquen assajos nocturns i gastar matins de diumenge entre iaies.
Però, i la joia dels bots i l’alegria de les puntes? I els segles de tradició entre llargs i curts? Sembla mentida que els catalans siguem tan tossuts amb la llengua i tan nostrats amb les calçotades i l’allioli i el pa amb tomàquet i que anem deixant morir a la rerebotiga la nostra dansa.
La sardana no té tocament de culs, només de manetes (ara amunt, ara avall) però té una cosa molt més potent –no sé on ho he sentit– que és l’eròtica de la fantasia. Quan toques una cuixa que vol relliscar d’un tercer pis de torre humana, molt bé, la toques, però i la fantasia del contacte visual a l’altra banda d'una rotllana? Potser no us coneixeu, potser ni tan sols us atraieu, però allà esteu, als antípodes d’una rotllana ballant al compàs de la mateixa tenora. El que podria arribar a passar sempre és molt millor que el que passa. Crec que se’n podria escriure una bona història d’amor.
Sigui com sigui, espero estar donant una bona idea a algú. Sí, perquè no seré jo qui inaugurarà la jove colla sardanista de Sabadell (potser ja existeix i no m’han convidat?), no tinc ni el talent ni l’energia, ni gaire temps, la veritat, però sí que en tinc prou per a imaginar-me que bonic seria veure la Plaça major plena de vailets amb faixa i set betes (que estilitzen qualsevol cama) entre els veterans, de testimoniar com, almenys a Sabadell, la nostra generació recull amb agraïment el llegat d’una tradició tan bonica com la nostra sardana.