Aquest article va dedicat a tots aquells desmemoriats, intencionats o no, que diuen que el franquisme es va acabar per l’evolució dels feixistes cap a la democràcia. La Transició no va existir, és un mite franquista. De fet, hi ha un tòtil major que diu que ja als anys seixanta Franco preparava la democràcia. Es tracta de Joan Carles I a les seves memòries. Sí, me les he llegit.
Vaig anar a la manifestació de l’1 de febrer del 1976. Tenia 17 anys i és un dels dies de la meva vida que més por he passat. Hi vaig anar amb un cotxe de Josep M. Riera, secretari general de la Joventut Comunista de Catalunya, nom de guerra Mariano. El cotxe era un Dyane 6 blanc, hi anàvem cinc persones i tot ple de milers d’octavetes clandestines de la JCC. Si revisaven el cotxe, teníem poques possibilitats de dissimular. Cal explicar que per a un sabadellenc anar a manifestacions a Sabadell acollonia molt. Però anar a una manifestació a Barcelona acollonia molt més perquè no coneixies el lloc, ni les zones de possibles escapades. Només entrar a Barcelona vam començar a veure policia a cavall que picava el sostre dels cotxes de pura desesperació perquè que feien sonar el clàxon contínuament al ritme de “Ce n’est qu’un début, continuons le combat!” (“No és més que un començament, continuem el combat!”). Les tanquetes estaven situades estratègicament i hi havia policies desplegats i desesperats per tot arreu.
La gentada era tan ingent que més que una manifestació us heu d’imaginar milers de persones que quan ens podríem agrupar, de seguida començàvem a cridar: “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”. Hi havia encara més de 600 presos polítics amb Joan Carles I com a dictador. Era la manifestació democràtica més gran des del 1939. Havien passat trenta-set anys!
Recordo que un dels que anava en el nostre cotxe quan veia els antidisturbis baixava la finestra i començava a cridar com un boig “fills de puta!”. Jo pensava: només ens falta que cridem tant l’atenció!
Vaig estar hores manifestant-me. Corrent sense parar. En un moment donat, vaig anar a parar a un carreró sense sortida. Era un mercat que estava tancat. Era la por màxima d’un ciutadà de poble perdut en la immensitat barcelonina. S’acabava amb una reixa d’uns tres metres d’alçada. No sé com, però de tanta por vaig saltar-la. I em vaig salvar momentàniament.
La mobilització va ser grandiosa, el risc, brutal, a banda de la violència extrema de la policia hi va haver també trets de la policia. Va quedar en la història els pacifistes atonyinats pels grisos i immortalitzats per Manel Armengol. Les va publicar New York Times, Time; París Match, Le Nouvel Observateur o Der Spiegel. A Espanya ningú va publicar les fotos, és clar.
El diari Le Monde titulava la seva editorial el dia 10 de febrer “Le défi catalan”. Durant hores vam posar el règim en escac. Era imparable, les noves generacions irrompien en la societat en els pobles i ciutats imposant el que en dèiem en aquells dies la conquesta d’espais de llibertat en cada racó de Catalunya: fàbriques, instituts, universitats, barris, etc. No hi havia prou policies.
Cinquanta anys després celebrem, doncs, la gran victòria d’inicis del 1976. En aquells mateixos dies es presenta a Sabadell el Manifest dels 95, joves amb noms i cognoms exigint l’amnistia. Cap vam ser detinguts. No podien. I es va iniciar la gran Vaga General de Sabadell del 17 al 23 de febrer del 1976. Així es combat el feixisme, abans i ara.
