Un dels avantatges de la premsa local és la proximitat que permet des d’aquest àmbit acostar-se a fets que van més enllà de la mateixa ciutat i comarca. El que passa a escala mundial repercuteix directament a escala local. Però la perplexitat de determinades accions a vegades fa difícil qualsevol anàlisi, fins i tot de proximitat, paradoxalment per la seva simplicitat.
El que des de fa uns dies acapara la màxima atenció al món és el que podríem anomenar la primera trumpada del 2026, protagonitzada per un president dels Estats Units que tot just ha completat el primer any de mandat. Els efectes que el segrest del president de Veneçuela poden tenir encara estan per veure. Però ningú dubta que passaran coses, tot i que ni els millors analistes s’atreveixen a hores d’ara a vaticinar el què.
Quan el president Trump es vanta de l’acció armada de segrestar, detenir i posar davant la justícia nord-americana el president d’un país sobirà ens deixa bocabadats. Els fets són simples: com que no m’agrada el president que té Veneçuela, el segresto, el jutjarem per narcotràfic, i segurament el condemnarem qui sap a quina pena.
Tot seguit, quan se li pregunta que ara qui mana en aquell país, el mateix Trump diu que ell, tot i que hagi pres possessió com a presidenta interina la persona que era vicepresidenta del país. Això no ha d’impedir, segons el mateix discurs del mandatari nord-americà, que les empreses petrolieres dels Estats Units comencin a fer negocis al país sud-americà.
A Trump se’l pot criticar per moltíssimes coses, però hi ha una constatació del tot irrefutable. Manté una absoluta transparència a l’hora d’anunciar les seves ànsies imperialistes. Per tant, el que fa és donar pistes a la resta de països sobre quines són les seves intencions properes. Aquest fet desconcerta els altres països i no sembla que ningú sàpiga com aturar-lo. Més aviat tot el contrari, ja que en la mateixa línia discursiva es continua vantant que els Estats Units són invencibles.
Fins a la seva arribada a la Casa Blanca aquesta mena de discursos els sentíem en mandataris de països que els consideràvem del Tercer Món. D’uns anys ençà, les coses han canviat i les formes en alguns indrets del Primer Món han donat pas a unes estridències que han fet saltar pels aires algunes de les bases creades després de la Segona Guerra Mundial. Però no és l’únic que practica aquesta perillosa cursa cap a un conflicte global. Trump i Putin mantenen moltes semblances, tot i que el rus es mostri més gèlid de caràcter propi de la seva zona geogràfica. Però el president dels Estats Units no deixa de dominar el relat i canalitza ara l’atenció cap a Groenlàndia posant en escac a la Unió Europea i l’OTAN.
L’anàlisi en profunditat de tot plegat no sembla fàcil. Segurament no caldria cercar-hi tres peus al gat. Potser tot és més senzill. Una hipòtesi que se m’acut és que encara patim els efectes de la pandèmia. No sé si alguns d’aquests dirigents van rebre massa dosi de vacunes i això els ha fet capgirar el cervell de manera que a un li ha donat per envair Ucraïna i a l’altre per segrestar presidents.
El cas, però, és que darrere de tots aquests personatges hi tenim uns interessos econòmics molt potents que fan moure els dirigents mundials cap allà on més els convé.