Aquesta setmana hem conegut dues notícies que, llegides de manera aïllada, podrien semblar contradictòries. D’una banda, el descens de les ocupacions a la ciutat. De l’altra, la decisió de la SAREB de desallotjar 26 famílies d’un edifici de la seva propietat, malgrat els intents de mediació per evitar-ho. Dos fets diferents que, en realitat, formen part d’un mateix debat de fons: l’accés a l’habitatge.
Que es redueixin les ocupacions és una bona notícia. Significa més control, més coordinació institucional i una certa capacitat de resposta. El respecte a la legalitat i a la propietat és imprescindible en un estat de dret. Però seria un error pensar que el problema s’acaba aquí o que es pot abordar únicament amb actuacions a posteriori.
El cas de les 26 famílies afectades posa el focus en una altra dimensió del mateix fenomen. No totes les situacions són iguals, i cal fugir de simplificacions. Però és evident que darrere de moltes d’aquestes realitats hi ha un denominador comú: la dificultat creixent per accedir a un habitatge en condicions assumibles.
Durant anys s’han acumulat polítiques erràtiques, intervencions mal dissenyades i una manca d’estratègia estructural. S’ha limitat l’oferta sense generar prou alternativa pública, s’han endurit tràmits urbanístics, s’ha generat inseguretat jurídica i s’ha tensionat el mercat sense ampliar-lo. El resultat és conegut: menys oferta disponible i més pressió sobre els preus.
En aquest context, la classe mitjana té cada vegada més difícil accedir a un habitatge digne. I aquest és un problema profund. Famílies amb feina estable veuen com la compra és inassolible i el lloguer absorbeix una part excessiva dels seus ingressos. I no és només l’habitatge: també s’encareixen els subministraments, el cistell de la compra, l’educació complementària o inclús l’oci. La capacitat de viure amb la renda disponible és cada cop més ajustada.
Quan la classe mitjana perd marge, el sistema es tensiona. Si qui hauria de sostenir el mercat ordinari no pot fer-ho amb normalitat, la pressió es desplaça cap avall i saturen els recursos públics. L’ocupació, en molts casos, no és la causa, sinó una conseqüència d’un desequilibri estructural entre oferta i demanda.
La manera més eficaç de reduir les ocupacions no és només actuar-hi quan ja s’han produït, sinó prevenir-les. I prevenir vol dir construir més, facilitar la col·laboració publicoprivada, mobilitzar sòl, simplificar tràmits i millorar la mobilitat per millorar l’accessibilitat a nous espais habitables. Vol dir actuar decididament sobre l’oferta.
Hi ha també una dimensió política que no podem ignorar. La sensació de dificultat constant, de pèrdua de capacitat adquisitiva i de manca de respostes realistes alimenta la desafecció envers els partits tradicionals. D’aquí sorgeix, en part, l’auge d’opcions extremes que ofereixen solucions simples a problemes complexos.
Celebrar que es redueixin les ocupacions és legítim. Però si no abordem el problema estructural de l’accés a l’habitatge i el deteriorament progressiu de la capacitat de la classe mitjana per sostenir el seu projecte vital, continuarem gestionant titulars sense resoldre el fons. I el fons, tard o d’hora, sempre torna.