Se m’ha criat en una família en què sempre se m’ha insistit molt en la necessitat d’acabar les coses abans de començar-ne una de nova. Acaba de recollir això abans de posar-te a jugar amb això altre, no comencis amb el peix fins que no quedin gens de pèsols, “has començat un dibuix nou? Però ja havies acabat d’acolorir aquell que feies ahir?”, i així amb tot. Fins al punt que dec haver anat generant una mena de culte a la finitud, suposo, que deu ser el que avui m’angoixa. Que fàcil que és culpar de tot a cada decisió paterna.
Per això només miro sèries acabades, encara que tinguin quinze temporades, i per això sobretot llegeixo clàssics, per moderns que siguin, és a dir, els llibres que el cànon ja s’ha encarregat de validar, per assegurar-me que no perdo el temps o que no em passi el que li passa a ma mare “és que no els sé deixar a mitges, els llibres”, i jo sempre li responc “si no t’agrada, si no l’estàs gaudint, fes el favor de deixar-lo, perquè cada minut i cada engruna d’esforç que hi aboques són un minut i una engruna d’esforç perduts”. Al final és ella qui m’insistia a no tocar la carn arrebossada fins que no m’hagués acabat la crema de carbassa, així que suposo que ella també ho porta a l’ADN, això de no deixar re a mitges.
Amb uns amics comentàvem com ens molesten els finals oberts o, més aviat, la moda o mania –ja no sé què és– de no tancar les coses “per si de cas tot va molt bé i ens acaben oferint, els productors, de rodar una segona temporada”. Totes les temporades de totes les sèries del mercat funcionen com a “temporada pilot”, i cada cop s’estén més, la cosa, a les novetats literàries.
I em molesta. Em molesta ja no per l’esforç que durant segles els narradors han fet per presentar estructures tancades. Alguns cops amb la destresa de tancar-les ja des de la primera línia (Santiago Nasar, pelotón de fusilamiento, etc., i no és estrany que quan parlo de grandesa literària em vingui sempre García Márquez). Em molesta també perquè és tan difícil, molts cops, tancar bé una història, que sembla que ara molts guionistes, tot al·legant fins comercials, en fugin per por o, pitjor, per desídia. Perquè, narrativament, és tan més fàcil deixar una cosa inconclusa, deixar-la sense acabar i sense conclusió. Però, per a l’espectador, quanta insatisfacció, no?
Intento no fer-me pesat amb el meu tema però alguns cops és molt difícil no convocar els llatins, que tenen un preverbi (per-) per indicar que les coses estan fetes “del tot”. Així sisto vol dir “estar-se” però persisto és aguantar, resistir; així severo és el futur de “plantar” o “cultivar” però persevero és “aguantar” i “tenir constància”. De la mateixa manera facio-factum vol dir “fer” però perficio-perfectum vol dir “fer fins al final”, “acabar”. Veieu que bonic? La nostra paraula “perfecte” no vol dir altra cosa que acabat, complet.
Jo potser no tinc la resistència fèrria de ma mare a les coses inacabades, però crec que a tots ens molesta força que tot allò que consumim quedi en cliffhanger o molts cops ni tan sols això sinó que acabi de sobte, sense final, sense previ avís.