Cap d’Any ja s’ha convertit en un joc per descobrir vestits de presentadors i presentadores de les campanades. M’agrada veure com només per un dia, la vestimenta és considerada una expressió artística més... llàstima que gairebé sempre, aquest art es dibuixi només sobre els cossos de les dones, generalment bastant nus: el vestit de la Pedroche, el vestit de la Chenoa, el vestit de l’Escanes. Així és com es converteix l’art de la costura en la primera xafarderia de l’any. No es parla ni del llacet del Chicote, ni de la camisa del Miki Nuñez ni la vora dels pantalons dels Estopa. És un dia que totes ens oblidem de la lluita feminista en contra de la pressió estètica amb presentadores passant fred, mal de peus i flato. Porten vestits ajustats, enfaixats, talons de pam i van mig despullades... Des de la seva llibertat personal, diuen. No se’n recorden de com els ha passat per sobre des que van néixer l’opressió per semblar sempre joves, femenines, primes i altes. Hauríem de fer un repàs (que no ens donaria ni tot el 2026) de totes aquelles coses que ens hem anat empassant en nom de “ho faig perquè jo vull”, els estereotips estètics al llarg de la història de la humanitat i els convencionalismes socials sobre la bellesa hegemònica vigent.
Per sort i per salvar el món, la Mariona Ribas i servidora de vostès, vam presentar enguany les campanades de Sabadell, en primícia a la ciutat i sota el paraigua de la Cap d’Any Race i vam lluir esmòquing (fet a Sabadell), camisa (feta a Sabadell) i amb vambes esportives. I dono fe que brillàvem i lluíem com unes dives sense haver d’ensenyar, esprémer el cos o recaragolar els peus. Vam donar la benvinguda al 2026 sense mal humor, sense fred, i lliures, com volem ser les dones sabadellenques! Així que animo a totes les presentadores que la lluita feminista que proclameu durant l’any, també es faci efectiva els dies de màxima joia!