Em recordo un dia de Reis de fa tres anys, amb la mateixa postura (pijama davant de l’ordinador) i amb la mateixa estupefacció: era 2021 i els seguidors de Trump havien pres el Capitoli a instància seva. Jo encara no escrivia pel Diari però en vaig fer un article alertant que allò l’únic que feia era obrir la porta a coses pitjors i que el que passa als EEUU (en aquest cas, la crisi de la democràcia) sempre és una anticipació del que acaba arribant a casa nostra. Des de les recessions econòmiques al hippisme, des de la coca-cola a la suspensió dels sistemes representatius. Vaig fer l’article fa tres anys justos amb una amargor molt semblant a la que sento ara, no per cap vincle especial amb Caracas ni la seva gent sinó per la impunitat, suposo, per la incapacitat de ningú de queixar-se:
L’ocàs de la representativitat.
El que ha passat a Estats Units aquest vespre és molt més que un cop d’estat fallit o un atac directe a la seu de la democràcia americana. De cap manera és una anècdota que passa a l’altra punta del món i no té re a veure amb nosaltres. EEUU sol fer de termòmetre mundial i no seria el primer cop que avancen, com un preludi tètric (que mai sabem entendre prou bé!) del que pot passar a la resta d’Occident. I la revolució burgesa d’independència anticipa la Revolució Francesa a Europa, i la crisi del 29 repercuteix, també, tota l’economia occidental. Així que no deixem de veure, sisplau, tot el que passa a Estats Units, com una possibilitat de futur pròxim per a nosaltres. A partir d’aquí, i sense menystenir l’enorme complexitat política del que ha passat, sembla evident el que Ibsen preveia al seu Enemic del poble: la incapacitat popular per triar líders polítics porten al propi poble a la ruïna. Quan el líder escollit democràticament carrega contra el propi sistema democràtic que li ha donat el poder, què pot esperar-se per part del sistema? Que el poble pot prendre males decisions és evident i la història antiga i moderna n’està carregada de bons exemples, això no és re nou. El problema arriba amb la idealització, amb el fanatisme, la idolatració d’un líder temerari, el problema arriba amb l’existència d’una massa de votants disposada a matar per contradir el sistema democràtic. El problema, doncs, no rau en el poble –que sempre hi és i sempre hi serà i ha de prendre decisions– ni en el sistema democràtic que li atribueix poder.
En una reflexió encara més llarga i avorrida, venia a defensar que la democràcia no pot ser representativa, quan els seus líders cada cop s’assemblen més a autòcrates protofeixistes. Però, i l’alternativa? Una democràcia directa estil atenès? Si el poble no sap triar líders, què ens assegura que sabrà legislar directament? I a mitges de tot això rebo la resposta del meu amic veneçolà, que l’havia contactat per preguntar-li com estava. I em diu amb molta emoció que alabado sea Dios i que por fin salimos del régimen, que el pueblo venezolano hoy respira tranquilo, cosa que em quadra molt poc amb el que s’està dient per la tele. Em costa creure’m que Trump tenia interès en salvar el poble de Veneçuela i no en la reserva de petroli més gran del món… Ja no sé re. Ocàs de la representativitat, sí, a canvi de l’apogeu de la desinformació. Potser la crisi no és de la democràcia, sinó del criteri. I sense criteri compartit, sense una mínima realitat comuna, cap sistema —ni representatiu, ni directe, ni ideal— pot funcionar. El 2026 no pinta malament perquè votem malament, sinó perquè ja no sabem ni què estem votant.