Les fotos de Víctor Castillo en què l’ucraïnès resident a Sabadell Yuri Atamanchuk mostra una bandera i pancartes per il·lustrar les agressions de Rússia no necessiten més explicacions. Són la demostració de la solitud en què s’han quedat després de quatre anys de conflicte bèl·lic. Aquest aniversari ha passat sense pena ni glòria. Ha estat un dia més de la guerra posant a prova la insensibilitat de tots davant uns fets que malauradament han deixat d’ocupar el primer nivell de l’actualitat.
El d’Ucraïna no és l’únic exemple. Amb el genocidi d’Israel contra el poble de Gaza ha passat el mateix. Les imatges del que està passant s’han anat diluint fins al punt que han deixat de formar part de l’agenda mediàtica que diàriament ens alimenta de notícies. És cert que encara tenim empatia cap aquells que més pateixen, però sí que l’absència d’informació constant fa perdre capacitat de reacció de la ciutadania.
Coincidint amb el quart aniversari de la guerra d’Ucraïna s’han fet públiques unes estimacions dels milers de víctimes (cap dels dos bàndols dona xifres reals) que podria haver-hi a les dues parts en conflicte. Realment són dades esgarrifoses i només per això ja caldria mobilitzar-nos per intentar aturar aquesta guerra.
El cert, però, és que la Unió Europea està fent un paper prou trist en aquest conflicte. S’han posat de manifest les discrepàncies profundes que hi ha en alguns estats com Hongria, on el govern de l’ultradretà Viktor Orbán és contrari a les ajudes cap Ucraïna. Mentrestant, Puntin es frega les mans en veure que la divisió europea li dona benzina per continuar practicant una guerra de desgast que li permeti consolidar-se en el territori que ha ocupat.
D’altra banda, cal reconèixer l’acollida que s’ha fet als refugiats ucraïnesos que van decidir venir a Espanya, molts d’ells a Catalunya. Sabadell n’és un exemple amb les 345 persones refugiades d’aquell país. Aquests nouvinguts són diferents, ja que no cerquen noves oportunitats que els permetin iniciar una nova vida en un país estranger. La seva intenció és ser aquí de forma temporal. Fins que s’acabi la guerra per poder refer les seves vides al seu país d’origen.
Els que sí que ens han aportat alguns d’aquests refugiats és la seva capacitat d’adaptació com ho demostra el fet que molts han après a parlar català i castellà. Aspecte que diu molt a favor d’unes persones que arriben amb una formació consolidada, tot i que la seva condició de refugiats fa que s’hagin d’agafar a feines menys qualificades.
El cas de Gaza seria diferent, ja que no s’ha produït aquesta acollida de refugiats aquí. Mantenen en comú que han patit una massacre, tot i que en el cas d’Ucraïna disposen d’un exèrcit per combatre als invasors russos. En canvi, la gent de Gaza estan més desprotegits i s’ha quedat sense territoris i sota un setge constant d’Israel que els ha obligat a fugir però sense disposar d’un lloc segur.
En aquests moments hi ha 56 conflictes armats actius al món, la gran majoria desconeguts per la gent. De tant en tant, un fet extraordinari permet ocupar l’atenció mediàtica. En canvi, Ucraïna i Gaza, tot i que perden protagonisme, encara són a l’agenda dels mitjans. Aniversaris com el d’aquesta setmana ajuden a fer-los reviure. Però és trist que la solidaritat estigui tan condicionada al protagonisme mediàtic.