Els quinze anys que van de 1945 al 1960 senyalen a Sabadell un desastre de ciutat, per creixement demogràfic i problemes greus d’habitatge. Són només 15 anys, que podem comparar amb els darrers 15: del 2010 ençà, on patim del mateix problema.
Si el creixement d’autoconstrucció dels barris s’hagués situat dins l’extensa quadricula d’eixample, llavors majoritàriament buida, en comptes de crear barris aïllats, la integració de la ciutat hauria estat tota una altra. Van caldre quaranta anys per a mirar de sargir aquella expansió. Era un problema doble, urbanístic i també d’habitatge: autoconstrucció, rellogats, coves, estades... Ara no tenim un problema urbanístic, però sí d’habitatge i en comptes de colpejar només la classe obrera ara danya joves i immigrants.
Acostumen a mirar amb aires de superioritat el període franquista i les seves desgràcies i, no obstant, aquella societat va ser capaç de fer alguns passos endavant en habitatge, que al ritme lent actual es poden defensar com a positius.
El Patronat Municipal de l’Habitatge, el Pla Marcet, les primeres obres de les grans empreses (Marcet, Artèxtil), la immobiliària del Gremi de Fabricants... són de mitjans dels cinquanta, uns deu anys després de l’inici del problema. Una dècada pot sonar eterna, però a la llum de l’immobilisme actual també es pot entendre com una acció significativa. I de l’entorn de any seixanta són les accions del polígon d’Arraona, de VISASA, o de la Caixa d’Estalvis i poc després d’Espronceda, les quals culminen a la segona meitat dels seixantes amb VIMUSA i els polígon de la Roureda, o Can Deu a inicis dels setantes.
En els darrers quinze anys, si comparem amb aquesta acció precedent, podem concloure que ara som presoners del més gran immobilisme, tant del sector públic (municipal, Generalitat i Estat central) com des de la societat.
L’actual indústria de la construcció es va configurar a finals dels cinquanta i avui tenim una àmplia disponibilitat tècnica i molt més que llavors. I, en el sector públic, hi ha incomparablement molts més recursos. Estem en una roda de culpabilitats en la qual el sector públic apunta al privat i viceversa i cada administració a les altres.
Fins i tot en una mirada més recent, en l’adveniment de la democràcia, hi va haver la capacitat de refer tot el paisatge de les ciutats, amb urbanització, zones veres, escoles, centres sanitaris... en un activisme que avui ens caldria en habitatge. L’absència d’aquest vector només es pot deure a una manca de demanda social organitzada i a una incapacitat política per a crear horitzó d’esperança a la població.
Doncs sí, per dir-ho clar, en ple franquisme hi va haver una capacitat, sobretot social, de fer passos endavant que ara conceptuem simplement com a “franquisme”, però des de la nostra superioritat moral i política. La incapacitat de posar les bases d’un servei públic d’Habitatge, com fa anys es va saber fer en Educació i Salut, clama al cel. Com fa dècades, la via de solució comença per un esforç local, no pas per esperar altres administracions, i en ella l’Ajuntament i la política de sòl en són un pas fundacional. Aquesta mirada critica pot ser qualificada de simple desbarrada sense fonament, de comparació demagògica, però la claredat dels fets es pot acabar imposant.