Fa unes quantes setmanes vaig visitar l’exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres al CaixaForum de Barcelona. Tenia una estona lliure entre dues cites i em vaig deixar endur per la promesa d’una pausa. Però el que hi vaig trobar no fou repòs, sinó una forma antiga d’inquietud. La mostra transportava el visitant a la República de Weimar, aquell breu període d’entreguerres en què Alemanya es va convertir en un camp de proves de la modernitat. Hi convivien els concerts de cambra i la hiperinflació, el cinema expressionista i els escamots armats, els debats intel·lectuals i la crida de les masses. Tot en tensió, en provisionalitat. Però també, paradoxalment, en efervescència. Perquè els moments de crisi, per més incerts que siguin, són sovint els més fecunds. El pensament es radicalitza, l’art explota i les preguntes prenen una altra gravetat. En la incertesa neixen les formes noves, i en la fragilitat, el pensament busca altres camins.
L’exposició em va fer recordar un viatge d’estiu a Weimar. Una ciutat petita, d’aparença discreta, que durant segles fou el gran motor cultural d’Europa. La ciutat per excel·lència de Johann Wolfgang von Goethe, Friedreich Schiller o Johann Gottfried Herder; on va residir Franz Liszt, mestre del romanticisme musical; i on va morir Friedrich Nietzsche, en una casa senzilla, mentalment desdibuixat i sota la tutela de la seva germana Elisabeth. Aquell espai acull avui els arxius dedicats a la seva obra, un dels pensaments més radicals i malinterpretats del segle XX. Weimar és també el bressol de la Bauhaus, fundada per Walter Gropius el 1919, amb la voluntat de fondre artesania i arquitectura, bellesa i funcionalitat. Actualment, Weimar acull l’interessantíssim Museu Bauhaus, de visita obligada si s’hi va.
Més enllà de la ciutat de Weimar, hom pot visitar el camp de concentració de Buchenwald, un recinte lligat a la memòria de Jorge Semprún, que hi fou internat i que, anys després, hi dedicaria un article colpidor titulat El árbol de Goethe. Al poema, Semprún sosté que Europa no neix a Brussel·les, sinó en aquella esplanada: en el lloc on els valors fundacionals d’Europa van ser destruïts i, després, redefinits. Buchenwald va ser primer un camp de concentració nazi, i més tard un instrument de repressió comunista durant la RDA. Dins del recinte, encara es conserva el faig on Goethe seia durant les seves passejades. “Allí mismo donde Goethe había descansado”, escrivia Semprún, “se levantaban las chimeneas del crematorio”. El contrast entre l’harmonia clàssica del poeta i la barbàrie posterior no és només una paradoxa europea, sinó una advertència. Aquell lloc respirava civilitat. I, tanmateix, allà, hi havia germinat un dels mals més profunds del segle.
Avui, més de vuit dècades després, les imatges de Torre Pacheco ens obliguen a mirar enrere. En aquest municipi de la Regió de Múrcia, tristament d’actualitat pels tumults contra joves immigrants, la història sembla repetir algunes traces. Un conflicte puntual, alimentat per rumors i discursos inflamats, ha desfermat una onada de violència i reaccions exaltades. Veïns cridant a la cacera, grups ultres mobilitzats, i el silenci tens de qui no sap ben bé què fer.
Torre Pacheco, com abans Weimar, forma part d’aquesta geografia europea que es va esquerdant. No és només una coincidència: Weimar és la capital del land de Turíngia, on l’AfD ha obtingut els seus millors resultats electorals, mentre que Torre Pacheco és un dels bastions de Vox a Múrcia. Canvien els paisatges, canvia la llengua, però no les forces que s’hi mouen. Formen part d’un mateix malestar europeu, d’un pòsit de frustració que troba sortida en el ressentiment i en la simplificació. I tampoc són fets aïllats: les darreres dades del Centre d’Estudis d’Opinió apunten a un augment significatiu dels dos partits d’extrema dreta al Parlament de Catalunya. Una tendència que ja no es pot atribuir a una reacció puntual. És un fenomen que s’estén, que s’arrela en la por, en la desconfiança, en la percepció que res del que tenim és segur.
Temps incerts és una exposició que no parla només del passat, sinó també del futur. El seu títol ressona avui amb una força inesperada. Weimar, com Torre Pacheco, no són excepcions llunyanes: són possibilitats que poden germinar als nostres barris. Ho hem vist recentment. Per això cal estar amatents, llegir els senyals, no menystenir les alertes. No per por, sinó per responsabilitat. Perquè hi ha moments en què el passat no és un record, sinó una possibilitat latent. I el que és més perillós no és que torni, sinó que no el sapiguem reconèixer.