Aquest terme mitològic té a veure amb l’arquetipus de viatge en què l’heroi assoleix el seu estatus a partir d’enfrontar-se a perills, aventures o al propi destí, tot deixant enrere el món ordinari per passar a l’estrat mític. L’exemple més clar és el d’Ulisses, potser, però no només és present a la mitologia grega, sinó arreu, a l’egípcia, per exemple, o a les llegendes artúriques.
A poc a poc s’ha anat relacionant allò que antigament era un viatge pròpiament amb l’aventura de conèixer-se a si mateix. Abans que passeu de pàgina cansats de tanta cursileria, m’explico. Des dels inicis de la història de la filosofia, l’home ha xocat amb aquesta pregunta, qui soc?, i amb la impossibilitat de respondre-la honestament. Conèixer, des de l’antiguitat, va associat a termes com la gosadia o atrevir-se a, els mateixos que forgen els herois en les seves aventures. A poc a poc, doncs, el viatge extern esdevé metàfora del viatge interior. I si Ulisses volia tornar a Ítaca, nosaltres —pobres humans del segle XXI amb Google Maps i teràpia els dijous— volem arribar a algun lloc que encara no sabem ni com es diu. I aquí la màgia i la misèria del viatge, no tenim ni idea d’on anem, de quin és el proper capítol. Ni en tenim ni idea, ni tenim ni idea de com tenir-ne idea. La destinació és encara molt més difusa quan es tracta d’un viatge al·legòric, d’un camí interior.
Alguns filòsofs i poetes s’han acontentat dient que conèixer-se a un mateix és la labor d’una vida, que només és possible prendre consciència autèntica d’un mateix en el moment de la mort, amb certa (falsa) perspectiva atorgada pel temps. Una trampa covarda, em sembla a mi, per evitar el problema.
Altres, en canvi, més impacients —com potser nosaltres mateixos— voldríem tenir un mapa. Una mena de GPS existencial que ens digués “a la rotonda, agafa la tercera sortida i entra en crisi existencial moderada fins a nou avís”. Però no hi ha rotonda. Ni sortida. Ni tan sols senyals. El que hi ha, com en tota bona odissea, és incertesa, errors, moments ridículs i petites epifanies en llocs inesperats (com al passadís del supermercat o en una conversa que no semblava anar enlloc).
El viatge, d’alguna manera, implica transformació, i aquí rau, em sembla, el quid de la qüestió. Potser més que treballar per entendre allò que has sigut o que t’ha fet ser qui ets es tracta de reflexionar i treballar per ser qui aspires a ser, qui vols arribar a ser. En aquesta lectura hi ha un gir molt interessant. Entendre’s exigeix, a més de reflexió, acció. Aquí s’implica una seqüencialitat, una idea d’“en potència” que m’atrau molt. I sembla que cal ser modern per fixar-s’hi, perquè els grecs mai no s’hi van interessar gaire. Ells veien el viatge com una epopeia, amb una grandesa èpica i transformadora en el sentit més físic. Allò que fa Ahab, per exemple, (no diguem Bloom) mai no podria ser considerat heroic, per a un grec comú. Això tan espriuenc que encanta als catalans de la resistència íntima i l’exili interior i vèncer en secret (i, portat al ridícul, la independència simbòlica), per exemple, té molt més d’heroic del que podem pensar d’entrada, doncs, perquè força un canvi igual que ho fa haver d’enfrontar els Lestrígons, els Ciclops, o qui sigui. Els grecs (o, com a mínim, els ciutadans atenesos de bé) estarien d’acord que el feixisme és un adversari molt més terrible.
Per trobar-se a un mateix no cal anar cap enfora, cal anar cap endins. Això de “me n’he anat a l’Índia (o on sigui) a trobar-me a mi mateix” no té cap sentit, a menys que allà hi tinguis més capacitat d’introspecció que al menjador de casa.
Potser, al final, no hi ha cap gran retorn a Ítaca. Ni una revelació definitiva. Potser l’heroi d’avui no torna triomfant, sinó més aviat una mica esgotat, amb els cabells despentinats i dubtant de si ha fet bé d’anar tan lluny per acabar-se trobant, simplement, més preguntes. Però si alguna cosa ens ensenya aquest viatge —el mític, el filosòfic o el domèstic— és que moure’s, sigui per fora o per dins, implica viure. I que, amb una mica de sort, la transformació arriba no pas perquè sabem on anem, sinó perquè ens hem atrevit a anar-hi.
I aquí sí que coincidirem grecs i contemporanis: hi ha re més heroic?