El dret a la desconnexió digital –un concepte que no sé si m’acabo d’inventar però que em sona maco– fa dies que s’hauria d’haver regulat i no hi vaig pensar quan trucaven a mon pare estant ell de vacances ni quan en diumenge clients envien whatsapps a ma mare sinó quan a la meva cap se li acut enviar-me un tímid whatsapp dues hores després del meu final de curs. Inadmissible.
Ben hipòcrita, quan jo demano ajuda a l’amiga metge en el moment que em fa mal, encara que sigui Nadal, o al col·lega funcionari quan tinc el dubte de com omplir el formulari, i no m’espero a dilluns a les 8. Però és que em sembla que és molt diferent que algú et contacti amb un dubte que tu com a professional d’aquell camp pots resoldre o fins i tot que un client contacti amb tu fora d’hores, que ho faci un cap, la persona que ha dissenyat els teus horaris i que ha decidit unilateralment posar-te en un grup de xat de feina. Dona’m un mòbil d’empresa, i parlem per allà! Ara, el mòbil fa nit a l’oficina, i els caps de setmana s’apaga. Només faltaria que a sobre de l’estrès que jo m’emporto cap a casa, a més a més hagi d’estar disponible per contestar-te vint-i-quatre hores al dia tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. Va, home, va.
Cada cop som més els que gran part del nostre oci el fem des de o a través del mòbil. Una pena, una llàstima, aquesta generació, el que digueu, però és així. Però l’oci ha de ser per desconnectar del negoci, com els llatins ja van veure clar a l’hora de construir la paraula, molt abans que arribessin els mòbils. L’oci ha d’estar apartat de la feina i el mòbil és una eina molt útil per a moltes coses i potser també ho podria ser per a la feina, d’acord, però llavors, feina, dona’m un mòbil per a la feina, o bé contacta amb mi només a través de l’email corporatiu (que aquest sí, com hi ha déu, que només s’obre quan s’és allà), perquè el meu personal el faig servir per a tot el que no té a veure amb tu, feina. I igual que no t’agrada que tregui el meu mòbil personal quan estic a la feina i jo ho respecto, és clar, i no ho faig, perquè quan treballo, treballo, molaria que tu entenguessis que no em pots envair el meu mòbil personal amb coses de la feina perquè, quan no treballo, no treballo. Fàcil, oi? Doncs per a segons qui no ho és tant.
Una situació més magra encara és quan ni tan sols cal que et demanin re: t’ho autoimposes. Quan obres el correu de la feina un dissabte al matí perquè, hòstia, vas acabar la setmana amb l’aigua al coll i no vols que dilluns t’enganxi el toro. O quan envies un missatge a una companya a quarts d’onze de la nit (disculpant-te molt per les hores, sempre, però tot implicitant que l’altra persona mereix tan poca vida fora de la feina com tu) perquè et fa por oblidar-te’n demà. No és que et controlin, és que ja t’ho fas tu solet. Un altre èxit rotund del sistema. I quan el control ve de dins, la cosa és més perillosa. No tens cap culpable, no tens cap excusa.
El teu oci es converteix en un annex de la feina. Treballes amb el pijama posat, mires Netflix pensant en l’informe pendent i et dutxes responent whatsapps. El límit s’ha diluït. I si el límit no el marca ningú —ni l’empresa, ni tu mateix—, aleshores no existeix. I com costa dir: doncs, no, no em dona la gana, ja respondré quan sigui a la feina, quan em paguin per treballar, perquè ningú no es creurà que no has vist el missatge, avui dia, i serà molt difícil al·legar un merescut descans perquè, ja sabeu, els arguments dels caps, “aquí som tots com una família i si un company ens demana ajuda fora d’hores ho fem sense dubtar”. Sí, d’acord, però de cop ja no és el company amb un dubte (que ell té tantes ganes de treballar com tu), sinó un superior demanant-te hores extres o de reduir les vacances.
I aquí és on potser sí que cal una llei. O una nova etiqueta social. O una alarma que et digui: “Ei, ara no toquis això, que és dissabte i estàs fent un vermut.” Perquè si no ens deixem desconnectar, quan estem treballant i quan no? He de viure amb una antena posada a la feina? El sistema vol que, per al treballador ideal, la seva feina sigui la seva vida. Bé, jo em nego que la meva vida sigui la meva feina. I crec que no ho vol ningú.