A les persones ens agrada ser adamites, creure’ns que som els primers a fer quelcom.
La globalització a l’edat moderna, fou iniciada pels espanyols i els portuguesos al segle XVI, la continuaren anglesos, francesos, holandesos i en grau més baix altres països europeus. Aquella primera globalització va canviar la forma de viure i de veure el món de les societats europees, avui encara en som deutors.
Des de final del segle XVIII la governança dels països es dividí en dos grans grups: els democràtics i els autoritaris. Hi ha països que en l’època contemporània han tingut sempre democràcies, altres que han alternat períodes dictatorials amb democràtics, molts sempre han estat regits per règims dictatorials o autocràtics com se’ls denomina actualment.
Després de la Segona Guerra Mundial varen sorgir dos blocs: un format pels països amb economia de mercat, l’altre pels països comunistes amb economia centralitzada. Des de la caiguda de la Unió Soviètica, els països amb economia centralitzada són testimonials, avui la immensa majoria de la població mundial viu en economia de mercat.
Les dues grans potències comunistes amb economies centralitzades varen seguir camins diferents: la Unió Soviètica de Brezhnev, continuà com un país tancat en si mateix, la Xina de Deng Xiaoping, optà per obrir-se al món, enviant als joves més intel·ligents, del partit comunista, a estudiar a l’estranger, l’actual president en Xi Jinping, va ser un d’aquests joves, ho feu als Estats Units.
Als anys seixanta junt amb el moviment hippy, en sorgí un altre de caràcter més social, que fomentava la transferència de riquesa del Primer al Tercer Món. Molts països veieren en bons ulls que les seves empreses s’implantessin en països menys desenvolupats, primer va ser el nord d’Àfrica i després a: Corea, Índia i Xina, era una forma d’ajuda al desenvolupament. Amb la caiguda de la Unió Soviètica, va ser una cursa per implantar-se a tots els països que havien entrat en l’economia de mercat.
La intel·ligència humana com s’ha vist al llarg de la història ha estat equitativament repartida, aviat sorgiren importants centres de formació i de recerca a tots aquests països, seguint els models americans.
En pocs anys la globalització, va donar lloc a un fort desenvolupament dels països dels anomenats Segon i Tercer Món.
El món esperava que succeís com a Espanya i Portugal, l’anomenada teoria Ullastres, que diu: “els països en arribar a un determinat nivell de PIB per càpita, posant els 3.000 $ com a referència, -Espanya els va assolir l’any 1973-, evolucionarien cap a formes democràtiques de govern”.
El problema dels països de l’entorn de l’extinta Unió Soviètica, va ser tant: la manca d’una cultura democràtica, com d’emprenedors capaços de crear una economia de mercat.
La Xina, gaudia d’emprenedors, fruit de la política de Deng, va crear una floreixen economia de mercat, especialment a la costa del Pacífic. Donat que sempre ha estat regida de forma centralitzada i autoritària, el poble desconeix altra forma de govern; veu amb bons ulls el progrés econòmic, a la vegada, té una malfiança endèmica als canvis.
No oblidem que tant Rússia com la Xina, al segle XX varen canviar de sistema; però no de règim, sempre han viscut en l’autocràcia Imperial, era indiferent el nom de l’emperador, ja es digués a Rússia: Nicolau, Lenin, Stalin, Putin, o a la Xina: Puyi, Mao, Deng o Xi.
Els països occidentals han quedat astorats en veure que les seves previsions democratitzadores no reeixien, i en el cas de Rússia, lluny de treballar pel benestar dels seus habitants, han ressorgit els afanys imperialistes, inherents a la seva història.
Aquests canvis globals han esperonat la Reindustrialització a la Unió Europea.