Vint-i-cinc anys després, encara impressiona la imatge d’Ernest Lluch entrant al garatge amb una carpeta plena d’exàmens i treballs dels seus alumnes. Aquells papers no són un simple detall domèstic: són una clau interpretativa. Contenen, en silenci, una manera d’entendre la vida pública que avui gairebé hem deixat d’imaginar. Mentre molts polítics surten de declaracions estudiades i reunions interminables, ell venia de classe. Portava la docència a les mans, com qui porta una responsabilitat i, sobretot, un compromís amb la gent jove. Aquell vespre no feia política: feia de professor. I, paradoxalment, això ens diu molt de la seva manera de fer política.
Els exàmens que duia a la carpeta són gairebé un manifest. Corregir implica aturar-se, llegir amb atenció, interpretar matisos, detectar esforços i febleses. És una tasca lenta, gairebé artesanal, que requereix paciència i respecte. Lluch feia política de la mateixa manera: escoltant, ponderant i buscant camins compartits. En ell, la lentitud del pensament no era indecisió, sinó responsabilitat; no era vacil·lació, sinó profunditat.
Quan el van assassinar, aquella carpeta va esdevenir un símbol d’una època més dura i més fràgil. Fer política al tombant de l’any 2000 implicava assumir riscos que avui costa d’explicar. La violència d’ETA no era una metàfora. Era una amenaça concreta. Era l’intent d’imposar el silenci a través de la por. En aquest context, el coratge de l’Ernest Lluch era una manera de mantenir-se fidel a l’estil de vida que refusava els extrems i l’odi. Parlava amb tothom, buscava solucions on d’altres només veien murs i s’esforçava perquè la política no es convertís en una simple administració del conflicte.
Hi ha un segon llegat que la seva mort ens obliga a interrogar: la figura de l’intel·lectual. Lluch va ser un dels darrers representants d’una tradició que combinava erudició i compromís cívic. No era un polític que llegia llibres: era un professor que es feia càrrec de la realitat. Un estudiós del pensament econòmic del segle XVIII, un investigador que buscava entendre com s’havia configurat la modernitat catalana i per què unes institucions funcionen i d’altres no. Aquesta mirada reposada, que avui podria semblar aliena al ritme frenètic de la política, era precisament allò que li donava solidesa.
Avui, en canvi, vivim en una vida pública que expulsa el dubte i premia la simplificació. Els acadèmics, els professors i els investigadors troben poc espai per fer-se escoltar en un ecosistema fet d’immediatesa i consignes. El pensament s’ha convertit en un recurs sospitós: triga massa, matisa massa, exigeix massa. L’intel·lectual, que necessita temps per elaborar criteris, topa amb un sistema que només vol respostes ràpides. I així, de mica en mica, la política s’ha anat buidant de perfils com el de l’Ernest Lluch.
Recordar-lo avui no és només un simple gest de nostàlgia. És preguntar-nos què significa aquest buit. La seva presència ens recordava que la política pot ser —i hauria de ser— una forma de coneixement. Una manera de llegir la societat amb la mateixa cura amb què un professor llegeix les respostes dels seus alumnes. Una combinació de responsabilitat i lucidesa que avui trobem a faltar.
Els exàmens que no va poder corregir no són només la imatge tràgica d’un final. Són també una invitació. Ens interpel·len sobre quina mena de política volem: una política que jutgi amb presses o una política que escolti; una política que simplifiqui o una que entengui; una política que imposi o una que acompanyi. Lluch ens recorda que, com en tota aula, les respostes bones no són les més sorolloses, sinó les que es construeixen amb esforç i criteri.
Potser per això aquella carpeta encara pesa. No perquè ell no arribés a obrir-la, sinó perquè nosaltres encara no hem acabat d’aprendre la lliçó que hi havia al darrere.