Tot es va accelerar a partir de finals del darrer novembre, quan l’Administració Trump va fer pública la nova Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units. El document aprovat i rubricat per Donald Trump és l’instrument central d’articulació del pensament estratègic estatunidenc. Però més enllà, abans i després d’aquest document, trobem la imprevisibilitat d’un president dels EUA egòlatra, autoritari i amb altes dosis d’excentricitat i ximpleria en la seva pràctica política del dia a dia. Ni els seus propis col·laboradors saben com es llevarà cada dia i com actuarà setmana a setmana.
El mencionat document estratègic, pensat per ordenar i planificar el conjunt de l’acció exterior (militar, diplomàtica, econòmica o tecnològica) dels Estats Units, agafa en el cas del Govern Trump una volada més nítida. Avisa de les seves preocupacions geoestratègiques i a la vegada marca les seves prioritats. És veritat que quasi sempre en la història recent nord-americana existeix un biaix entre les estratègies formulades i la política portada a la pràctica. En aquesta ocasió, però, sembla més un suport ideològic orientatiu per a una pràctica que s’ha anunciat i predicat des d’abans de l’arribada a la presidència. Les crítiques de Trump a les anteriors intervencions exteriors dels Estats Units i el lema de “Fer Amèrica encara més gran” semblava indicar un replegament interior. Però la pràctica política des de l’endemà mateix del retorn de Trump a la presidència contradeia aquesta suposició, i l’Estratègia de Seguretat Nacional li dona cobertura teòrica.
Com ha assenyalat Luis Simón en una anàlisi de les claus de l’Estratègia publicada pel Real Instituto El Cano: “La ESN del 2025 presenta una crítica aprofundida al paradigma tradicional del liberalisme internacional, al paper de les institucions multilaterals, al caràcter sacrosant de les aliances i a la globalització econòmica”. Queda clar que el gran competidor i enemic és la Xina, que Amèrica Llatina és l’àmbit d’expansió natural (ampliable si cal a la resta de nord-americà) i que Europa és un destorb i un entrebanc que s’ha d’anar destruint.
L’assalt a Veneçuela i el segrest de Maduro fa una setmana es correspon amb aquest relat estratègic. Es preparava fins i tot des d’abans de l’aprovació formal del document. I s’ha portat a terme sense cap mena de rubor quan els ha convingut. Les imatges i les paraules de Trump o de Marco Rubio, posteriors a la intervenció militar a Caracas, ensenyen totes les cartes. Cap voluntat de superar democràticament el règim dictatorial liderat per Maduro i tota la intenció de controlar econòmicament el territori. Fent un paral·lelisme amb el debat polític entre Clinton i Bush pare, “és l’economia, estúpid”, o més específicament, “és el petroli, estúpid”.
Si això ha quedat clar en el cas veneçolà, més clar queda en el cas de Groenlàndia, on ha posat també l’ull i l’interès estratègic i econòmic Donald Trump ja des del seu anterior mandat. La preocupació en el cas d’Europa i de Groenlàndia en particular és doble. Sota l’epígraf de “Promoure la grandesa d’Europa” el ja mencionat document estratègia fa una anàlisi catastrofista de l’evolució de la Unió Europea en els darrers anys i vaticina la seva “desaparició civilitzacional”. La manera que consideren Trump i els seus correligionaris que Europa ha de superar aquest moment és afavorint la creixent influència del que anomena “partits patriòtics europeus” que segons ells defensen la democràcia autèntica, la llibertat d’expressió i la “celebració sense complexos del caràcter i la història propis de cada nació europea”. Tot un projecte d’interferència en els afers polítics interns dels països encara aliats. A Groenlàndia, a més, s’hi suma novament l’interès econòmic pel seu territori.
La Unió Europea ha de reaccionar amb fermesa davant de la ximpleria trumpista. Com assenyalava fa pocs dies Raimon Obiols en un article a La Vanguardia: “Només amb més i millor Europa podrem respondre als reptes d’avui i de demà. L’alternativa és la barbàrie”.