Tots volem “tenir èxit”, però ningú sap exactament què vol dir. Ho diem com qui invoca un talismà: treballar molt, estudiar molt, produir molt, i fardar-ne. Però, quan busquem què hi ha al fons d’aquesta paraula tan polida, descobrim que és buida. O, encara pitjor, que, quan té sentit, mai no ens pertany. L’èxit només és èxit quan és dels altres. Ens han educat en una cursa infinita. Quan aconsegueixes una fita, n’apareixen dues de noves. Quan arribes al lloc on volies arribar, de cop ja no n’hi ha prou Quan tens allò que imaginaves, resulta que ara tothom té una cosa millor. És com córrer en una cinta mecànica que no s’atura mai: avances, sí, però no arribes enlloc. I no t’atreveixes a parar per la por horrible de quedar-se enrere.
Vivim en una cultura que ens ha convençut que l’èxit és un estat permanent, com si fos la llum blanca que t’envolta un cop accedeixes a un nivell superior de l’existència. Però em sembla intuir la realitat és una altra: l’èxit —si és que existeix— és un instant fugaç, un breu sospir de satisfacció que se’ns escapa entre els dits, com un orgasme quan has begut massa. Una satisfacció tan fugissera que no arribem ni a admetre’l, perquè el fantasma de la frustració és immens.
Hi ha un moment intrigant que es repeteix en moltes biografies: la gent que “triomfa” confessa que, un cop allà dalt, la sensació no és la que esperava. Que l’èxit pesa. Que exigeix manteniment. Que fa por perdre’l. Que obliga a demostrar contínuament que el mereixes. L’èxit, doncs, no és un lloc on descansar: és una fera a custodiar.
I, malgrat tot, continuem perseguint-lo, perquè l’alternativa —ser considerats mediocres, normals, invisibles— sembla insuportable. La societat ens ha ensenyat que el pitjor insult és ser “un qualsevol”, com si viure una vida tranquil·la i digna fos sinònim de fracàs. Com si ser anònim fos un defecte i no la forma natural de la majoria de les vides humanes.
Potser ha arribat l’hora de redefinir què vol dir triomfar. No com un cim que s’ha de coronar, sinó com una manera d’estar al món. Potser l’èxit és tenir temps. Poder dormir bé. Fer coses que t’agraden. No comparar-te constantment. Construir relacions que no siguin transaccionals. Ser lliure de dir que no. Tenir la capacitat de baixar el ritme sense sentir culpa. O, simplement, poder mirar-te al mirall i no sentir que estàs actuant per a un públic imaginari per al qual mai no n’hi ha prou. Només el benestar. «Només»!
La trampa de l’èxit és que et promet plenitud, però et ve amb el complement de l’ansietat. Ens venen objectius com si fossin identitats. “Ser” algú, diuen. Però ja ho som. I ho hem estat sempre. Potser el veritable èxit és recordar una cosa òbvia que ens han fet oblidar: que la nostra vida no és una competició, sinó un lloc que habitem. Potser amb habitar-la de gust i sense fer gaire cas a qui no para de repetir que estem perdent la suposada cursa ja n’hi ha prou...