Aquest darrer dijous, 20 de novembre, va estar marcat per dos fets que podríem qualificar d’històrics: el cinquantè aniversari de la mort de Franco i la primera condemna d’un fiscal general de l’Estat en l’exercici de les seves funcions. No obstant això, hi havia un tercer motiu de celebració i reivindicació: el Dia Internacional de la Infantesa. El motiu d’aquesta celebració és que el 20 de novembre del 1954 es va aprovar la Declaració dels Drets del Nen i el mateix dia, però del 1989, es va aprovar la Convenció sobre els Drets del Nen, i es va convertir en el tractat internacional més ratificat de la història.
D’aquests tractats internacionals m’agradaria reivindicar una sèrie de manifestacions que hi consten i que a vegades ens n’oblidem com a ciutadans i com a membres d’una societat representada a les institucions públiques. En primer lloc, la Declaració de Drets del Nen conté un considerant que diu que la humanitat deu al nen el millor que pot donar-li i segons el Principi 6è, el nen, pel ple i harmoniós desenvolupament de la seva personalitat, necessita amor i comprensió. Sempre que sigui possible, haurà de créixer sota l’empara i sota la responsabilitat dels pares i, en tot cas, en un ambient d’afecte i de seguretat moral i material [...].
D’altra banda, la Convenció sobre els Drets del Nen manifesta en el seu Preàmbul: convençuts que la família, com a grup fonamental de la societat i mitjà natural pel creixement i benestar de tots els seus membres, i en particular dels nens, han de rebre la protecció i assistència necessàries per poder assumir plenament les seves responsabilitats dins de la comunitat i segons l’article 5è, els estats parts respectaran les responsabilitats, els drets i els deures dels pares o, en qualsevol cas, dels membres de la família ampliada [...] en consonància amb l’evolució de les seves facultats, direcció i orientació apropiades perquè el nen exerceixi els drets reconeguts a la present Convenció.
Amb aquests petits fragments dels dos tractats enunciats reivindico el paper de la família en la criança dels nostres fills. Les famílies som les que volem el millor per a ells i treballem cada dia per aconseguir-ho perquè els estimem. És per aquest motiu que és obligació de les administracions respectar les responsabilitats i els drets de les famílies d’educar segons les conviccions ètiques, morals i religioses que cadascuna tingui. Els pares i les mares mai podrem ser substituïts per les ingerències de les administracions sobre com hem d’educar els nostres fills, sobre què convé als nostres fills, sobre quins valors hem de transmetre. La família és pilar fonamental.
La mateixa Declaració dels Drets del Nen del 1954 estableix que per al manteniment dels fills de les famílies nombroses convé concedir subsidis estatals o d’un altre tipus. No ens oblidem que actualment ens trobem en una situació d’hivern demogràfic, que s’haurien de fomentar polítiques de natalitat i que, per tant, les famílies nombroses han de ser cuidades per les administracions. Per tot això, llenço la següent pregunta: l’actual Govern de Sabadell té algun pla de polítiques de família?