A començament del mes de juliol una vaga de Jutges i Fiscals va sorprendre bona part de la ciutadania. Les raons dels convocants de la vaga - les associacions conservadores de Jutges, Magistrats i Fiscals - era l’oposició a les principals qüestions que aborden les lleis de reforma judicial que impulsa el Ministre Félix Bolaños. Una reforma que encara està tramitant el Congrés dels Diputats. En definitiva, una vaga discutible contra uns projectes legislatius en tràmit parlamentari.
De fet el dret a vaga de Jutges, Magistrats i Fiscals va ser possat en entredit pel plenari del propi Consell General del Poder Judicial. Qué diríem si els Diputats o els Senadors, integrants del poder legislatiu, es declaressin en vaga, o ho fessin els Ministres o els alts càrrecs del Govern, integrants del Poder Executiu? Ens semblaria un despropòsit com ho és la vaga de Jutges, Magistrats i fiscals. Ultra la discussió sobre el dret a vaga de Jutges i Magistrats, que integren a través dels seus òrgans (els Jutjats i Tribunals) el Poder Judicial, el que cal plantejar és si les raons de fons de la vaga són prou consistents.
Sembla que l’oposició al projecte de reforma judicial se centra en l’accés a la carrera judicial, les fórmules per superar les interinitats existents, o els canvis en la instrucció dels processos judicials que passarien del jutges a la fiscalia. Alguns d’aquests canvis i reformes han estat plantejats i exigits de fa temps per instàncies diverses de la Unió Europea, de tal manera que en el darrer informe sobre l’Estat de dret de la Unió que es va publicar a començaments també d’aquest mes de juliol, es valoraven molt positivament totes aquestes propostes de reforma, al considerar-les un avenç per la independència i la qualitat del sistema judicial espanyol.
El que més vàrem sentir explicitar a les associacions convocants de la vaga va ser la seva oposició al nou sistema d’accés a la carrera judicial. Sembla que passar d’unes proves únicament memorístiques a proves més pràctiques o que obrir i fer públics els Centres de preparació de les proves, no agrada a aquells que han tingut fins ara l’exclusivitat de controlar i “preparar” els nous candidats. Avui més que mai no té sentit la repetició mecànica d’un temari o oposar-se a proves escrites i més pràctiques. Així es valora en el mencionat informe de la UE. També el procés de regularització de jutges i fiscals substituts constituiria una clara millora en la qualitat de la justícia segons el mateix informe.
Però sobre tot hi ha alguns aspectes de la reforma promoguda pel Govern, i en tràmit parlamentari, que són fonamentals també per una necessària i inaplaçable reforma de la justícia. Tant la transformació dels Jutjats unipersonals en Tribunals d’Instància, com tota la reforma de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, se situen clarament en el camí de millora de l’eficiència del sistema judicial. L’eliminació del jutjats unipersonals evitaria casos tan flagrants com el del Jutge Peinado, corregit en múltiples ocasions per les instàncies judicials superiors.
De més profunditat és la reforma del Ministeri Fiscal, al deslligar el mandat del Fiscal General de l’Estat del mandat governamental, o sobre tot al reforçar la independència i l’autonomia dels fiscals al adaptar-los al seu nou rol com a instructors de les causes penals, tal i com es preveu en la nova Llei d’Enjudiciament Criminal, també en tràmitació parlamentària, i com és habitual en la majoria de països del nostre entorn.
Ja va sent hora que s’abordi de manera clara i nítida una inaplaçable reforma de la justícia a Espanya. Reforma que no s’ha produït encara dins el marc de la Constitució vigent, tot i els avenços parcials producte de la Llei Orgànica del Poider Judicial de 1985, i que encara és font de disputa política pel nomenament dels vocals integrants del seu òrgan de govern, el Consell General del Poder Judicial. No pot ser que la judicatura sigui l’únic poder de l’Estat que no ha completat un procés de reforma i adequació al sistema polític constitucional.
