Un dels grans enigmes per tots els conclaves interns dels partits polítics tradicionals —tant nacionals com autonòmics o locals— és com combatre l’ascens de l’extrema dreta. La paradoxa és que, en la majoria dels casos, aquells que més proclamen voler combatre-la són els que més l’alimenten.
El que va començar fa anys com un moviment antiglobalització, revestit del nacionalisme més ranci, ha après a utilitzar les mateixes eines de la globalització per expandir-se i teixir xarxes internacionals. El local s’ha fet global, i el que semblava una excepció s’ha convertit en un patró. N’hi ha prou amb mirar el que ha passat a Sabadell les darreres setmanes, especialment en l’últim ple municipal, per entendre que les fórmules emprades per “reduir” la rellevància de l’extrema dreta no només no funcionen, sinó que la reforcen.
El problema de fons és que l’estratègia escollida per molts partits no pretén desactivar-ne el discurs, sinó rendibilitzar-ne la confrontació. Està dissenyada des de la polarització. I quan es combat des de la polarització, el resultat és inevitable: l’efecte rebot. Es fan créixer els extrems amb l’únic objectiu de mobilitzar els mateixos electors, no per entendre ni respondre les causes del malestar social que alimenta aquests moviments.
El cas de Vox és paradigmàtic. L’any 2018, sense representació institucional, el PSOE el va situar al centre del debat andalús per agitar la por i mobilitzar el seu electorat. El resultat va ser exactament el contrari: el PSOE va perdre el govern de la Junta i Vox va irrompre al Parlament. Des d’aleshores, cada intent d’aïllar-lo només n’ha consolidat el creixement. Convertir l’adversari en víctima és convertir-lo en protagonista.
Aïllar l’extrema dreta als plens, als mitjans o al discurs polític, però no deixar mai de parlar-ne, només aconsegueix posar-hi el focus. Cada intent de marginació es converteix en la seva millor campanya. Ho veiem també amb Aliança Catalana: com més se la demonitza, més creix.
Però la rel de la qüestió no és el discurs ultra, sinó l’abandonament progressiu de les classes mitjanes, que han perdut confiança en els partits tradicionals i senten que el sistema ja no els ofereix horitzons. La frustració per la manca de solucions reals en matèria d’habitatge, la pèrdua de poder adquisitiu o la falta de perspectives vitals alimenten el vot de protesta. Sense actuar sobre aquestes causes, tot el que es faci serà pur teatre.
No es pot acabar amb els extrems des de la polarització. L’única manera de reduir l’espai del populisme —sigui de dretes o d’esquerres— és reconstruir un espai polític moderat, fort, reformista i creïble. Un espai que defensi els valors democràtics des de l’eficàcia, amb projectes que aportin confiança i esperança a aquells que avui se senten orfes de representació.
La lliçó ens arriba d’altres llocs, com els Països Baixos, on els socioliberals del D66 han demostrat que el populisme es pot combatre des de la veritat, la gestió i la radicalitat democràtica. Perquè davant les solucions màgiques que compren els desesperats, la resposta no pot ser la por, sinó la confiança.
De poc serveix muntar un espectacle permanent contra Vox o Aliança Catalana. Es tracta, simplement, de regenerar el sistema i oferir alternatives reals, atractives i moderades. I això implica també revisar els fonaments d’una partitocràcia i d’un bipartidisme que fa anys que actuen com un mur davant qualsevol renovació.
És un canvi estructural profund, sí, però és l’únic camí possible per preservar la salut democràtica i evitar que el desencís d’una classe mitjana que ho paga tot i no rep res acabi en mans de qui viu precisament d’aquest desencís.