El compositor bohemi Gustav Mahler va deixar dit fa més d’un segle que “la tradició no és l’adoració de les cendres, sinó la transmissió del foc”. No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació, especialment en les dates en què ens trobem.
La lluita per conservar les tradicions que han anat marcant la nostra identitat no ens ha de portar únicament a la repetició monòtona o mecànica de determinades rutines sense més contingut o profunditat. Molt més enllà d’això, la conservació de certes tradicions ens ha d’ajudar a transmetre a les noves generacions l’essència del missatge que contenen.
Veiem com, des de fa anys, el Nadal es converteix en sinònim de consumisme frenètic i, a vegades, fins i tot forçat. Associem la celebració de les festes nadalenques amb comprar més, i aquest soroll comercial distorsiona el nucli essencial del que hauria de ser aquest temps de trobada, d’espera i d’humilitat.
Suposo que ningú posa en dubte la il·lusió que ens produeix rebre un regal d’una persona estimada, però de vegades no es tracta només de regalar més, sinó de compartir millor. De donar-nos als altres. Els regals més valuosos, en la majoria dels casos, són els menys costosos, però els que surten d’una manera més directa del nostre cor.
Recordo de petit quan anaven arribant les postals nadalenques a casa. Recordo com llegíem abans d’obrir els sobres el nom del remitent i ja se’ns escapava un somriure; després les obríem i les col·locàvem al pessebre o a l’arbre de Nadal. Una tradició que comportava un temps de preparació i que portava implícit l’afecte amb què aquella persona havia decidit recordar-se de tu i felicitar-te les festes amb els seus millors desitjos.
Actualment, és estrany que ens arribi a casa una postal nadalenca en format físic i per correu postal. Aquesta tradició s’ha convertit, en el millor dels casos, a rebre o reenviar felicitacions nadalenques preelaborades per altres a través de WhatsApp, normalment en forma d’enviaments massius, amb una fredor abismal i condemnades a l’oblit gairebé instantani. Fins i tot les eliminem aviat perquè no ens ocupin espai a l’emmagatzematge del telèfon.
És la constatació de com una tradició tan pura s’ha convertit en un gest rutinari i profundament buit de contingut. Tan buit que, si algun contacte no t’envia la seva felicitació, ni tan sols en repares en la seva absència; en canvi, abans… ai… si no arribava la postaleta de la tieta o de l’amic ja la trobaves a faltar i pensaves: segur que el correu s’ha endarrerit, perquè per aquestes dates ja hauria d’haver arribat.
Com aquest es podrien posar molts altres exemples, però tots em conduirien a la mateixa reflexió: necessitem continuar transmetent el foc que ens ajudi a enfortir els nostres llaços amb els altres, i no pas a afeblir-los.
Vivim en un món accelerat en què percebem a cada pas la intranscendència de les nostres decisions i, fins i tot, de la nostra vida. Tot sembla substituïble, tot és efímer, i és per això que les tradicions (les bones, les saludables, les que ens ajuden a cuidar-nos millor a nosaltres mateixos i als altres) han d’actuar com una argamassa que ompli els buits del nostre dia a dia i doni consistència i solidesa a la nostra estructura interior com a persones.
Avui, dia de l’Esperança, aprofitaré per posar segells i enviar postals nadalenques als meus amics, amb el desig que se’ls dibuixi un somriure quan les obrin.