Dir “no” hauria de ser fàcil. Una síl·laba, dues lletres. Un petit tall net. Però tots sabem que, a la pràctica, és un laberint emocional. Quan arriba el moment d’articular-lo, ens agafa aquella incomoditat tan coneguda: el nus a la gola, el somriure conciliador, la cursa mental per inventar excuses, justificacions o alguna mentida piadosa que ens permeti esquivar el cop sense quedar malament. És gairebé ridícul: som adults capaços de gestionar hipoteques, operacions matemàtiques o conflictes laborals, i, en canvi, dir “no” ens sembla un esport extrem.
La veritat és que la dificultat ve de lluny. Ens han educat per agradar. Per ser amables. Per ajudar. Per no generar conflicte. De petits, quan dèiem “no vull”, la resposta solia ser “no siguis maleducat”. I la idea es va quedar enganxada a dins: negar-nos a alguna cosa significa decebre algú, i decebre algú ens converteix —a ulls nostres— en persones pitjors. No ens sorprèn, doncs, que molts adults siguin experts a posar límits… als altres, però incapaços de posar-se’ls a si mateixos.
A més, hi ha la pressió de la societat de la productivitat, que ens empenta cap a una disponibilitat constant. Avui dia, dir “no” és gairebé un acte de deserció: renunciar a un projecte, a una oportunitat, a un pla, a una col·laboració és vist com una pèrdua. I la por de perdre —temps, diners, afecte, reconeixement— és molt més poderosa que el desig de cuidar-nos. Per això acceptem tasques que no ens pertoquen, compromisos que ens esgoten o invitacions que no volem. Som addictes al “sí” perquè ens sembla que si no estem sempre disponibles, deixarem de comptar.
Però hi ha moments concrets que ho fan evident. Tots hem viscut alguna escena semblant a aquesta: un amic et demana un favor que no tens energia per fer, i tot i això assenteixes; un company de feina t’encola la seva responsabilitat i tu, que ja vas sobresaturat, dius “cap problema”; algú et proposa un pla un divendres al vespre i, tot i que només vols quedar-te a casa i respirar una mica, somrius i acceptes. Després, quan arribes a casa, et preguntes per què ho fas. Per què ens traiem hores de vida per evitar un silenci incòmode de dos segons?
La conclusió a què jo arribo és que dir “no” és un acte de vulnerabilitat. Implica mostrar que tenim límits, que no arribem a tot, que no som perfectes. I encara ens fa por mostrar-nos humans. Ens costa acceptar que no podem ser imprescindibles per a tothom ni per a tot. Però, paradoxalment, quan finalment ens atrevim a dir “no” amb honestedat, descobrim que el món no s’ensorra. Que la gent normalment ho entén. Que, de vegades, fins i tot ens respecten més.
Dir “no” és un múscul, i molts de nosaltres el tenim atrofiat. Però es pot entrenar. Comença amb petites coses: “No puc quedar avui”, “no em va bé agafar això ara”, “no és responsabilitat meva”, “no em ve de gust”. Sense excuses, sense drames, sense novel·les justificatives de quatre paràgrafs. Dir “no” és net, concís i sorprenentment alliberador.
El que és més bonic és que, quan aprenem a dir “no”, també aprenem a dir “sí” amb més veritat. Sí al que ens importa. Sí al que ens nodreix. Sí al que ens fa bé. El “no” és un filtre, una brúixola. No és un tanca