Finalment, hem conegut la sentència. Dinou dies després que es fes pública la resolució condemnatòria contra l’anterior fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, la sala segona del Tribunal Suprem (TS) ha donat a conèixer la sentència 1000/2025, que pretén argumentar jurídicament la resolució avançada el 20 de novembre.
La lectura i interpretació que s’ha fet d’aquesta sentència per la immensa majoria d’analistes i experts ens porta a poder afirmar que ens trobem davant d’una resolució més política que jurídica i del tot inacceptable. Evidentment que com tota sentència de darrera instància (i en aquest supòsit d’única instància), cal acatar-la encara que s’hi estigui en total desacord, tal com fan també les dues magistrades que hi discrepen totalment i argumenten en el seu vot particular consideracions factuals i jurídiques completament oposades a aquelles que realitzen la resta dels magistrats de la Sala del TS.
Que es tracta d’una sentència de marcat contingut polític, es pot argumentar pràcticament des de l’origen de la causa oberta contra García Ortiz. Recordem que tot s’inicia amb les filtracions falsejades per part del cap de gabinet d’Isabel Díaz Ayuso per intentar defensar uns presumptes delictes fiscals de la seva parella. Després vindria l’aprofitament polític per part de l’oposició al Govern Sánchez, una instrucció discutida jurídicament i també aprofitada políticament, un judici oral seguit amb gran interès mediàtic i la cirereta d’avançar la difusió de la resolució al redactat de la sentència amb l’excusa d’impedir possibles filtracions, precisament sobre un judici sobre hipotètiques filtracions de dades reservades. Tot un iter processal que té més recorregut polític que jurídic. Finalment, el Tribunal Suprem (com totes les altres instàncies judicials) no solament ha de gaudir i exercir les seves funcions des d’una total independència judicial, sinó que també, i sobretot, ha de mantenir una total aparença d’independència. I en aquesta ocasió no ha estat així des de l’inici i fins a la formalització de la sentència.
Però, a més, la sentència és totalment inacceptable. La pràctica totalitat d’opinions i anàlisis que s’han fet amb posterioritat al seu coneixement són coincidents amb més o menys contundència. En un article recent del professor Manuel Cancio que la defineix d’aquesta manera, s’argumenta: “La sentència és inacceptable perquè és incomprensible en termes jurídics: ni hi ha prova de càrrec raonable ni interpreta en termes raonables la llei penal que aplica”. Es pot dir més alt i fort, però no més clar.
Que no hi ha proves de cap mena per condemnar García Ortiz per un delicte de revelació d’informació reservada és clar. Ho vàrem veure al llarg del judici oral i així ho demostren les dues magistrades que signen el vot particular discrepant. L’artefacte que la informació revelada només va poder ser filtrada pel Fiscal General o “persones del seu entorn amb el seu coneixement” cau pel seu propi pes. Si hi havia, com es va reiterar en el judici, una multiplicitat de persones coneixedores del correu filtrat (fins a 600, es va arribar a dir), no es pot imputar a una sola la hipotètica filtració d’uns fets, d’altra banda, ja revelats per múltiples mitjans. Com ha apuntat la professora García Arán: “L’Article 417 del Codi Penal no sanciona la divulgació (en l’ara recuperada nota de la Fiscalia), sinó la revelació, que no es pot produir quan la informació ja és pública”.
Amb la sentència no es tanca aquesta barreja inacceptable entre política i Dret que posa una vegada més en dubte la solidesa del Poder Judicial a Espanya i especialment del seu Tribunal Suprem. Els tribunals de garanties constitucionals o de drets humans tindran molt a dir en les pròximes setmanes i mesos. Però el mal ja està fet amb una condemna insòlita i inacceptable del titular d’un òrgan de rellevància constitucional com és el fiscal general de l’Estat. Com conclou Manuel Cancio al seu article: “Malament per al Tribunal Suprem, malament per al país”.