Sabíeu què és la síndrome de l’abella reina? Són dones que un cop aconsegueixen un lloc de poder en un entorn dominat per homes es distancien d’altres dones i fins i tot arriben a frenar les seves possibilitats d’ascendir. Aquest és un concepte que va sorgir als anys setanta, i que ha sigut utilitzat durant unes quantes generacions per reforçar la idea de la malícia femenina i insistir que les primeres enemigues som nosaltres entre nosaltres. Aquesta idea patriarcal s’ha anat estenent i, molt lluny d’enderrocar-la, encara em trobo dones que me la repeteixen quan estic fent formacions en empreses. I sí que hi ha dones al poder sabotejant altres dones, però no pas per una competència natural, sinó perquè treballen en entorns sexistes que premiem adoptar rols masculins, i per això acaben per reforçar aquests estereotips de gènere. Un cop més som víctimes de la mateixa estructura.
Però també cal recordar que ara, gràcies a la lluita feminista (tot i que la meitat no sàpiguen ni què vol dir ni què implica), les dones anem evolucionant a un ritme estratosfèric, i ens adonem més que mai que si una cosa fem no és competir, sinó salvar-nos. Les úniques a les quals acudim davant de qualsevol història de desamor, de desencís laboral o de decepció familiar... són les amigues. I és per això que és feina nostra (sí, senyores, una altra responsabilitat i una altra obligació a la motxilla de les càrregues mentals) enderrocar aquest mite, tot i saber que si acabem reproduint aquests patrons erronis no és pas perquè siguem dolentes, sinó per què es reserven molt poques cadires per a nosaltres. El problema no es resol només incorporant més dones a l’estructura sinó utilitzant el privilegi que tenim per transformar el sistema. Així que, senyores, obrim portes i canviem les regles del joc.