La setmana passada parlava sobre la regularització massiva d’immigrants i que aquests suposen econòmicament mà d’obra barata. El motiu és que es tracta de persones poc o gens qualificades i, per tant, els seus salaris, un cop regularitzades, seran baixos. Però només estem parlant dels immigrants com a mà d’obra barata? La realitat és que no. A Espanya, el salari més comú és el salari mínim interprofessional. És a dir, la gran majoria dels treballadors tenen un salari previst per a llocs de treball amb menor qualificació. Aquest és un dels problemes d’apujar l’SMI per decret i no valorant la productivitat de la vida econòmica de les empreses. Per tant, si els augments es fan per decret, els treballadors que cobren per sobre del salari mínim es veuen afectats negativament perquè els seus sous no tenen els increments marcats pel govern. És a dir, els treballadors amb càrrecs i sous intermedis es veuen totalment perjudicats. Amb el discurs d’anar contra el capitalisme, el que fan és consolidar-lo molt més.
D’altra banda, tenim el debat sobre si els salaris són alts o baixos per a la resta de persones que perceben unes retribucions més altes que l’SMI.
Doncs bé, la realitat és que els salaris dels treballadors són molt més alts del que ens pensem, però tenim lleis abusives en matèria fiscal i laboral. Del salari que ens arriba a les nostres butxaques, quin és el cost real per a les empreses? Doncs bé, hem de tenir en compte que del nostre salari brut hem d’incrementar entre un 30% i un 38% en funció de l’activitat econòmica de l’empresa. És a dir, que si una persona casada i amb un fill percep 2.000 euros bruts mensuals, a l’empresa li suposa uns 2.600-2.760 euros de cost. I quina quantitat neta arribaria a aquest treballador? Doncs si descomptem els conceptes de Seguretat Social i IRPF (12%), estem parlant de tan sols uns 1.600 euros aproximadament. És a dir, entre el cost que assumeix l’empresa i el que realment percep el treballador per viure hi ha una diferència total d’uns 1.000 €. Potser aquí sí que hauríem de parlar d’espoli.
I, per acabar, trobem la renda mínima garantida o ingrés mínim vital, que ho perceben aquelles persones que no tenen recursos o aquests són ínfims. Segons les últimes dades, a tot Espanya, més de dos milions de persones són beneficiàries d’aquesta ajuda. El que més em sorprèn és que el Govern ho exposi com una notícia positiva quan, des del meu punt de vista, és totalment una mala notícia. Aquesta ajuda està pensada per promoure que els beneficiaris surtin de la pobresa?
La realitat és que el foment d’aquests subsidis només porten com a resultat el manteniment de la pobresa. Per què deu ser que no agrada que les persones tinguin l’oportunitat de ser més riques? Doncs perquè d’aquesta manera la relació entre el ciutadà i l’administració deixaria de ser una servitud: el ciutadà ha d’estar controlat pel Govern. Aquesta és la reflexió socialista. En definitiva, l’actual sistema està pensat per mantenir-nos pobres, per dependre de l’administració pública i per seguir amb la voluntat d’igualar per baix.