Les migracions dels 1940, 50 i 60 eren republicanes, catalanistes i d’esquerres. La prova la tenim en el fet que en les eleccions de juny del 1977, les esquerres van aconseguir 1,5 milions de vots i les dretes, 1,3. En una ciutat com Sabadell, l’esquerra arrasa amb el 60% dels vots. És a dir, 58.000 vots d’esquerres contra 29.000 de dretes. Cal recordar que les esquerres estaven a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Ara no, una part de la gent immigrada és de dretes i no senten el català com els de la generació Paco Candel: la llengua d’una nació perseguida. Els altres catalans eren l’avantguarda de la reivindicació nacional i social. Ara no és el mateix.
És sorprenent el fet que a persones que venen de les antigues colònies americanes o de les antigues colònies africanes espanyoles els incomodi que Catalunya sigui una nació on es parli català. Per què ho dic? Perquè el castellà, és a dir, l’idioma del Regne de Castella, va ser imposat a sang i foc a les tribus originàries americanes o africanes controlades per ells. El Regne de Castella va imposar el castellà per la força, caldria veure’l com un instrument important del colonialisme. El que en diuen el descubrimiento, com si allí no hi hagués ningú, no el va fer Espanya, que encara no existia, sinó el Regne de Castella. Per tant, Catalunya, que formava part de la Corona d’Aragó, no hi té gaire implicació. Encara més, els ports catalans no poden comerciar amb Amèrica fins al 1778. Faltava poc per a l’inici de les revoltes per la independència a Amèrica. Per cert, cap d’aquests països demana tornar a la corona, ara sí, espanyola. Ningú vol ser súbdit de Felip VI. És estrany, doncs, que la gent que emigra des d’aquests països no entengui que si es vol ser anticolonialista haurien d’actuar a favor dels pobles i les llengües que han patit el colonialisme espanyol.
El mateix colonialisme espanyol que va envair a sang i foc Amèrica va voler aniquilar també el poble català i la seva llengua, sobretot a partir del 1714. De fet, en el discurs pronunciat durant la Junta de Braços de Catalunya, el 6 de juliol del 1713, Manuel de Ferrer i Sitges ja relaciona el maltractament dels “indis” amb el maltractament dels catalans. Només per aquesta raó la immigració de les antigues colònies espanyoles hauria de veure els catalans i el català com els seus aliats naturals. Per exemple, cal conèixer una mica el quítxua per entendre el que diem. Els obliguen a portar noms castellans i els impedeixen parlar la seva llengua amb arguments aquí tan coneguts aquí com “háblame en cristiano”. Per sort, recentment hi ha països llatinoamericans que han fet constitucions reconeixent la seva realitat plurinacional dels pobles i comunitats indígenes com Mèxic. Vegeu la polseguera que ha creat Claudia Sheinbaum, la presidenta de Mèxic, a Barcelona amb la seva defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles.
Seria raonable que si hi hagués persones o pobles de la Mediterrània que van patir els almogàvers (del nostre exèrcit mercenari i sanguinari) i demanessin que ens disculpéssim. Llavors sí que s’hauria de fer. De fet, hi ha indrets a Grècia on encara perviu la frase amenaçant nens: “Porta’t bé que vindran els catalans”. Com l’home del sac.
Cal que als mitjans de comunicació i a les escoles ens dediquem a explicar aquests precedents. I la gent d’esquerres d’aquí i d’allà ha d’entendre quins són els nostres veritables enemics comuns.