Fa temps que els mapes, quan es llegeixen amb atenció, expliquen millor que cap discurs polític l’estat real d’un territori. Si observem la distribució dels espais agraris de la província de Barcelona, el que destaca és la pressió a la qual estan sotmesos a causa de la urbanització. A l’embat de les polítiques liderades pels espais de poder, es constata la decisió reiterativa d’un nou impuls de processos urbanístics. En realitat, bàsicament en els espais del prelitoral, des de la Tordera al Garraf. Unes directrius que pretenen promoure més creixement de l’artefacte metropolità a partir de les diferents corones metropolitanes. Una estratègia que és antagònica a la Catalunya-país.
La contraposició del camp-ciutat és un tema clàssic de la forma de vida de bona part del món. Observant el mapa dels espais agraris del prelitoral, ens adonarem dels actius del Vallès agrari. De fet, és la gran reserva agrícola de la metròpoli barcelonina. En aquest context, la Diputació de Barcelona ha inventariat diferents espais agraris i iniciatives. En l’àmbit del prelitoral, destaquen els següents àmbits amb certa gestió: espai agrari de la baixa Tordera, espai agrari Cinc Sènies-Mata-Valldeix, espai agrari de Palou, espai rural de Gallecs, parc agrari de Sabadell, parc agrari de Terrassa, parc agrari del Baix Llobregat i espai agrari de la Plana del Garraf. Una constel·lació d’espais pioners que cal reconèixer i garantir-ne la conservació. Molts d’aquests espais estan sotmesos a pressions urbanístiques, especulació del sòl i impacte de les infraestructures viàries.
Durant el període 1979-2019 es van perdre 17.247 hectàrees de terres agrícoles al Vallès. Però, malgrat tot, encara romanen prop de 19.000 hectàrees i quasi mil explotacions agràries en actiu. Una resistència silenciosa que no ha merescut ni la meitat de l’atenció política que han rebut les autopistes i carreteres que fragmenten el mateix territori. Com és el cas, sense anar més lluny, del quart cinturó de Barcelona.
Avui, en més de 300 explotacions, hi ha pagesos que cultiven, per exemple, la famosa mongeta del ganxet, varietats de cereals, farratges i més de 85 productes molt diversos. Productes que, en molts casos, alimenten la metròpoli sense que la metròpoli ho sàpiga. Els espais agraris del Vallès no són patrimoni residual ni paisatgisme bucòlic per als caps de setmana. Més aviat, són infraestructures verdes productives i amb un grau notable de resiliència. Calen eines per afrontar, també, l’emergència climàtica.
El problema recurrent és la governança. O, millor dit, la seva absència. La Llei d’espais agraris de Catalunya, aprovada el 2021, hauria d’haver estat el detonant d’una política agrària regional i valenta. Anys després, el seu desplegament avança amb lentitud. Les entitats i sindicats que promouen el Pla Territorial Sectorial Agrari Específic del Vallès fan una feina imprescindible, però no hauria de ser la societat civil qui carregués sola amb un debat que pertoca als governs.
L’agricultura del Vallès no pot sobreviure sense una escala de governança supramunicipal. La bioregió, articulada per les conques del Besòs i del Tordera, és l’escala natural per prendre decisions sobre sòl agrícola, connectivitat ecològica, comercialització de proximitat i sobirania alimentària. No cal inventar res perquè l’àmbit existeix, els pagesos existeixen, la demanda ciutadana de producte local existeix. El que falta és la voluntat política de reconèixer que el Vallès és molt més que un lloc on fer passar autopistes i polígons industrials sense criteri de futur.
Perquè, al cap i a la fi, el que ens hi juguem és senzill de formular: o preservem els espais agraris com el rebost i el graner de la bioregió del Vallès, o bé ens preguntaran per què vam deixar de conrear.