Vivim uns dies en què l’esquerra espanyola sembla emular el mite trotskista: què és un trotskista? Un partit. Què són dos trotskistes? Un partit i un corrent. Què són tres trotskistes? Un partit, un corrent i una escissió.
Molts dirigents no són conscients de les seves responsabilitats davant aquells que els confien i no s’adonen del mal que infligeixen, no als pretesos enemics, sinó als mateixos militants desorientats enmig de conflictes que no entenen. Posem un exemple. L’any 1981, es produeix la divisió més dura del PSUC. Un partit que havia suportat les condicions més bèsties de la dictadura no va saber, en canvi, dirigir un debat ideològic de forma positiva ja en democràcia. Els militants que lluiten als anys més foscos de la postguerra, que aguanten durant els 40 anys la dictadura sense doblegar-se, abandonen el PSUC per culpa dels seus dirigents. La immensa majoria se’n va anar a casa. Els dirigents pensen en algun moment en els efectes que tenen les seves accions en aquells a qui deuen la situació de privilegi? Que ràpid que s’esborren les seves raons de les crisis: “eurocomunistes, afganesos, prosoviètics, leninistes”.
Aquests dies s’ha popularitzat una frase encertada de Gabriel Rufián de: “O anem junts o ens afusellaran per separat”. Els que, en comptes de mirar TikTok, llegim llibres i ens agraden les biblioteques, podem posar algun exemple dels afusellats. Anem al 1942. Jaume Girabau, un jove sabadellenc de 28 anys, Manuel Asarta, Francisco Barreiro, Eladio Rodríguez, militants del PCE i del PSUC, envien una carta des de la presó de Porlier, de Madrid, el dia 19 de gener del 1942: “Os abandonamos con la alegría de ver que, dentro de las cárceles, presidios y campos de concentración, comunistas, anarquistas y socialistas discuten, serena y cordialmente, los problemas de la unidad; con la admiración que nos producen los abnegados combatientes de la calle que, en condiciones inauditas, laboran unidos, sin desfallecimientos, por el derrocamiento del franquismo; con el ejemplo de los que os han precedido, confundiendo las estrofas de “La Internacional” y “Los hijos del pueblo” (…) Sólo la unidad de la clase obrera puede garantizar que el combate contra el franquismo será llevado hasta el fin sin vacilaciones de ningún orden. Comunistas, anarquistas y socialistas, estrechamente unidos entre sí, junto a los republicanos y con todos los españoles que estén dispuestos a lucha contra Franco, Serrano Suñer y todos los asesinos de la Falange.” Dos dies després, els van afusellar.
Per cert, una cosa que va fer bé Rufián és fer una autocrítica per les coses que havia dit a Xavi Domènech i va fer una crida general al fet que tothom de les esquerres demanés disculpes. Sense aquest prerequisit, és impossible cap proposta creïble. Podria començar Yolanda Díaz envers aquells que van confiar en ella i van fer-la vicepresidenta del govern espanyol. A Catalunya, abans de parlar de coalicions, i atenent el fet que el món indepe d’esquerres s’ha fet autocrítiques per parar un tren, caldria que el món federalista se’n fes unes quantes. De raons, n’hi ha un munt.
PD. Jordi Turull diu que el que és més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Va errat, els espanyols de dretes tradicionalment han afusellat els espanyols d’esquerres. Per a mi, el que és més semblant a un espanyol de dretes és un català de dretes, sempre a favor de Foment del Treball Nacional, abans a Burgos i ara.
