Segur que heu sentit aquesta darrera setmana un reel d’un xitxarel·lo de pacotilla que diu ser coach de fitness i que conversa amb un altre senyor donant lliçons amb més fissures argumentals que prescindir de piscina el primer dia de casal. Parla de les noies i de la seva manera de menjar, explica com ha de comportar-se a taula i encara millor, com ha de demanar al restaurant: “que es demani un salmoncito i no un plat de patates fregides”. També diu que la noia ha de menjar amb desgana i poca ànsia i sobretot no acabar-se tot el que hi ha al plat; allò de remenar el plat ple amb la forquilla i dir amb el nas arrufat: “Jo és que soc de menjar poc.”
I afirma que si veu una dona menjar amb delit i devoció i quantitats grans, se n’allunya. Aquest és el típic paio que voldria viure en un món de dones que no ocupen espai, que parlen fluixet, que seuen amb les cames creuades i que es toquen els cabells cada cop que parlen posant-se’l darrere l’orella d’una manera obsessiva per tornar-se’l a treure després i poder-ho fer de tornada. Vol dones que diguin que no tenen gaire gana durant una cita i el que no sap és que esperem a arribar a casa per buidar la nevera i menjar tots els carbohidrats que han sobrat de l’entrenament de la canalla. Es creu que totes les dones comptem calories i ens demanem en un sopar d’amigues unes postres amb quatre culleres.
Senyor, el menjar és un plaer universal i qui s’ha de posar a dieta és el teu ego de mascle i fer abstinència de les teves paraules i dels teus discursos perquè cap altra criatura senti les bajanades de les que diu a xarxes i puguin fotre’s totes les patates fregides del plat sense remordiments ni flagel·lacions.