L’habitatge ha deixat de ser una preocupació exclusiva dels col·lectius més vulnerables. Avui és també un problema de la classe mitjana, dels joves que no es poden emancipar i de moltes famílies que, malgrat treballar, veuen cada cop més lluny la possibilitat d’accedir a un nou habitatge. Qualsevol iniciativa que incrementi l’oferta és una bona notícia.
Fa uns mesos, el govern municipal presentava un pla per accelerar la construcció d’habitatge públic. Incorporava dos elements encertats. El primer, la col·laboració publicoprivada, imprescindible per construir més ràpidament i mobilitzar recursos que l’administració difícilment podrà aportar tota sola. El segon, la simplificació dels tràmits urbanístics, un dels grans colls d’ampolla del nostre país. Si volem més habitatges, hem de construir més i trigar menys.
Recentment, hem tornat a veure una visita institucional a les obres de Can Gambús. Les promocions de lloguer assequible deixen veure l’estructura i les obres avancen. És una bona notícia. Però, perquè el problema és tan greu, convé fer algunes reflexions.
La primera és inevitable. Si poc més d’un centenar d’habitatges constitueixen la promoció pública més ambiciosa dels darrers anys a Sabadell, tal com assegura el govern municipal, que s’ha deixat de fer durant anys? El PSC ha governat la ciutat durant gairebé tot l’últim quart de segle. Si avui patim una emergència habitacional, és també part del balanç d’aquests governs passats.
Durant massa anys s’ha construït per sota de les necessitats mentre la demanda continuava creixent. Les conseqüències les coneixem: preus disparats, joves que no es poden emancipar i una classe mitjana amb dificultats creixents per accedir a un habitatge.
Però el debat no pot quedar limitat a l’àmbit municipal. Catalunya també acumula anys de polítiques que han reduït l’oferta disponible. La limitació dels preus del lloguer, la fracassada definició de zones tensionades, la pressió sobre els habitatges d’ús turístic o iniciatives legislatives contra la inversió immobiliària qüestionades pel Consell de Garanties Estatutàries fa ben poc, responen a una mateixa lògica: actuar sobre la demanda o sobre els propietaris abans que sobre l’oferta. Els resultats també: menys habitatges disponibles, més inseguretat jurídica i un mercat encara més tensionat.
També hauríem de superar una manera de comunicar la política que converteix cada promoció en una successió d’anuncis. El ciutadà no necessita més fotografies del mateix edifici en diferents fases. Necessita que les promocions acabin i que darrere seu en vinguin moltes més.
El debat no és si aquesta promoció és positiva, que ho és, sinó si és suficient. I la resposta és evident: no. Sabadell necessita promocions simultànies durant molts anys, combinant habitatge públic, iniciativa privada, rehabilitació i nou sòl disponible.
Espero sincerament que l’ambició anunciada fa uns mesos es mantingui. Però ara la ciutadania valorarà sobretot els resultats. Quan aquestes promocions estiguin acabades i moltes altres hagin començat a construir-se, podrem afirmar que Sabadell ha fet un pas endavant. Potser serà llavors quan podrem dir, sense interrogants, que estem construint futur.