Un dels meus tiets preferits (només es pot fer rànquing de tiets quan en tens molts moltíssims) s’ha obsessionat amb el tema eclipsi, aquells dies. Ell està jubilat i cadascú dedica el temps al que vol, és clar. Ens ha preparat una experiència d’eclipsi perfecta i hem anat a “celebrar-lo” amb ell. Porta tota la setmana buscant la posició de millor visibilitat i patint pels núvols, i ara que queden poques hores per l’eclipsi, suposo que satisfet del seu esforç, ha deixat anar una perla de saviesa pel grup de WhatsApp que ell mateix ha creat amb motiu de l’eclipsi: “les millors coses de la vida son gratis”. Pell de gallina, a set hores que la lluna tapi completament el sol per uns minuts.
Molta conya amb el tiet prou ociós com per repassar tota la bibliografia divulgativa sobre eclipsis, sí, però que tot l’hagi dut a aquesta conclusió, de debò, em sembla d’una lucidesa tremenda. Fa temps que ens ho diu Estrella Damm, sí, que les petites coses, que bla bla bla. Però ells et volen vendre una cervesa i volen que associïs aquest luxe quotidià amb la seva marca. El meu tiet no. Ell simplement té prou sensibilitat com per apreciar desinteressadament i des de l’experiència de tota una vida, que hi ha coses més grans que tota la resta (l’univers, els astres, és clar), i que la força atàvica de la naturalesa sempre fascina, des que el temps és temps, que per això es diu atàvica.
No vull caure en la ingenuïtat de dir “sí, les coses petites i gratis son el millor!” i prou, perquè hem de ser conscients que això es formula des d’una posició de privilegi on les necessitats estan cobertes, òbviament. Un no pot gaudir de les petites coses, així de romànticament, si pateix ansietat o si no arriba a final de més o si té el cor trencat en mil bocins o… Per accedir a aquest punt d’ataràxia (sí, perquè el tiet potser no ho sap però està connectant amb la tradició epicúria més autèntica), cal abans estar lliure de qualsevol preocupació aliena als sentits. Formulat així, sona una mica a cançó que et podrien cantar un porc i un suricatta al mig de la sabana, d’acord, però no per això connecta menys amb la Grècia antiga ni és menys estoic ni menys veritat.
I potser hi ha una altra cosa que també hem oblidat: que perquè una cosa sigui gratis no vol dir que sigui fàcil de gaudir. Veure un eclipsi no costa diners, però costa temps. Costa aturar-se. Costa estar disposat a mirar el cel durant una estona sense esperar que passi re més. I això, avui, ja comença a tenir alguna cosa de luxe. Ens hem acostumat tant a omplir cada buit amb contingut, música, notificacions, feina o conversa que fins i tot l’oci ens sembla sospitós si no produeix alguna cosa.
Per això m’agrada tant la frase del tiet. No perquè les millors coses de la vida siguin necessàriament les més senzilles, sinó perquè algunes de les millors no admeten transacció. No pots comprar un eclipsi, ni una nit d’estiu perfecta, ni l’olor de la terra després de ploure, ni aquella conversa que s’allarga fins que ningú recorda com havia començat, ni tots els altres tòpics de coses simples. Pots pagar per anar a veure-ho tot, és clar, però no pots comprar que et commogui.
Aquí el veritable luxe: tenir prou temps, prou calma i prou sensibilitat per adonar-te que està passant alguna cosa extraordinària davant teu. El meu tiet s’ha passat una setmana sencera preparant-se per mirar el cel durant uns minuts. Potser és ell qui està jubilat i té temps de sobres. O som nosaltres els que vivim massa ocupats per adonar-nos que, de tant voler aprofitar la vida, ens estem perdent una part importantíssima de viure-la?
Quan la lluna comenci a tapar el sol, ara d’aquí quatre hores, espero no tenir el mòbil a la mà. I espero que el tiet, després de tota la setmana d’estudis, càlculs, núvols i mapes, només digui: “Uau”.