El cas recent de la senyora Mari Carmen Abascal ha posat de manifest una situació ben trista i lamentable que la nostra societat no pot permetre: l’incomprensible final d’una relació arrendatícia de setanta anys per a una persona de vuitanta-set anys en situació de vulnerabilitat.
Tanmateix, els mecanismes d’una societat democràtica i avançada han de poder resoldre aquests drames individuals mitjançant les polítiques de protecció social, l’habitatge públic i la mediació administrativa.
En el cas de Sabadell, el nostre municipi s’ha consolidat com un referent a tot l’Estat en la creació de parc públic d’habitatge. Amb més de setanta anys d’història, des dels primers patronats municipals fins a l’impuls de l’empresa pública actual, la ciutat ha demostrat que garantir el dret a una llar assequible no és una tasca que es pugui realitzar d’avui per a demà.
Aquest model d’èxit és el resultat d’una planificació constant i d’una visió a llarg termini que transcendeix legislatures. Però, sobretot, és una tasca conjunta que realitzem tots els ciutadans; cada promoció aixecada i cada llar protegida s’han aconseguit gràcies a l’esforç col·lectiu, el compromís veïnal i els recursos que la mateixa societat civil aporta i defensa.
És un clar exemple que un parc públic d’habitatge robust no neix de la improvisació, sinó de la constància d’una comunitat sencera que vol entendre l’habitatge com un pilar de cohesió social.
Durant dècades, també els petits i mitjans arrendadors han estat un pilar fonamental que han contribuït a mantenir l’oferta de lloguer, assumint riscos, mantenint immobles, pagant taxes i impostos, i mediant o absorbint impagaments, davant la passivitat d’una administració pública central incapaç de crear un parc d’habitatge social digne.
Les respostes recents del legislador a aquesta contribució històrica ha estat la criminalització, la coerció fiscal i la voluntat de confiscació de facto del dret d’ús dels immobles.
Aquesta reacció del Govern central ens pot donar peu a pensar en la fallida constitucional de l’Estat Social, començant per l’incompliment públic fins a la vulneració de la propietat.
Quan el legislador paralitza un procés judicial de desnonament o força l’enervació extraordinària, pel fet que els serveis socials i la mediació no han ofert una alternativa residencial a temps, l’Administració Pública no solament dimiteix de les seves funcions, sinó que vulnera de manera directa i flagrant diversos preceptes fonamentals de la mateixa Constitució.
Així, incompleix el mandat directe de l’article 47 de la Constitució, “el dret a un habitatge digne i adequat”, que està redactat com un mandat adreçat exclusivament als poders públics (“Els poders públics promouran les condicions necessàries...”). L’absència de parcs públics o de solucions d’emergència no és responsabilitat de la ciutadania, sinó un clar incompliment directe d’aquest deure constitucional per part de l’Estat.
L’Estat fa fallida en la protecció social dels ciutadans, d’acord amb l’article 41 de la Constitució, perquè la manca d’alternativa residencial davant una situació de vulnerabilitat suposa una fallida en la garantia de mantenir un règim públic amb “prestacions socials suficients davant situacions de necessitat”.
Infringeix la clàusula de l’Estat Social en l’article 9.2 de la Constitució, quan l’Administració incompleix l’obligació de “remoure els obstacles” que impedeixen la igualtat i la llibertat reals dels ciutadans quan no té capacitat de resposta per protegir a qui es troba en risc d’exclusió.
Vulnera la protecció a la gent gran, com estableix l’article 50 de la Constitució, en els supòsits que afecten persones d’edat avançada. La inacció administrativa contravé el deure específic dels poders públics de garantir el seu benestar mitjançant un sistema de serveis socials eficaç.
I incompleix el principi d’eficàcia administrativa de l’article 103.1 de la Constitució, quan la seva incapacitat o lentitud burocràtica en la gestió dels recursos d’emergència vulnera l’exigència constitucional que l’Administració Pública actuï “d’acord amb els principis d’eficàcia”.
El nucli d’aquesta fallida institucional neix en una perversió del nostre marc legal. Segons l’article 53.3 de la Constitució, els principis rectors de la política social i econòmica (els Arts. 41, 47 i 50) obliguen i vinculen l’Administració en la seva legislació i actuació, però en cap cas no creen un dret directament exigible entre particulars.
En pretendre cobrir la seva pròpia inoperància mitjançant el bloqueig dels tribunals i la suspensió dels llançaments, l’Estat comet una doble infracció constitucional: d’una banda, no compleix els seus propis deures socials; i de l’altra, per amagar aquesta fallida, atempta directament contra el dret a la propietat consagrat a l’article 33 de la Constitució, i obliga els arrendadors a assumir de la seva pròpia butxaca i sense indemnització una càrrega assistencial que la Carta Magna atribueix de manera exclusiva als poders públics.
Les polítiques recents en matèria d’habitatge no són una solució a cap crisi; són la seva tomba. En lloc de fomentar la seguretat jurídica, oferir incentius reals a la construcció de nou habitatge i invertir en un parc públic gestionat amb eficiència, el Govern ha optat per la via fàcil i destructiva: la intervenció, la confiscació i el populisme. Cal seny i la derogació de mesures curtterministes, per un retorn al respecte que es mereix tota la societat i la posada en marxa –real- de polítiques d’habitatge basades en la col·laboració de tots els agents implicats. La seguretat jurídica és la garantia indispensable de llibertat i prosperitat de tota societat.