El desnonament de Maricarmen, una dona de 87 anys, del seu pis a Madrid ha tornat a posar el focus sobre l’accés a l’habitatge a tot Espanya. Sabadell no viu d’esquena a aquesta realitat: de mitjana, es produeix més d'un desallotjament cada dia, segons les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Només l’any 2025, es van executar 479 llançaments. Aquesta xifra inclou habitatges i altres tipus de béns immobles, com ara locals i garatges, de l’àrea judicial de Sabadell —que inclou la ciutat i vuit municipis més—.
Darrere d’aquestes xifres hi ha històries especialment sensibles. És el cas de la Natalia, una sabadellenca octogenària que amb prou feines es podia aixecar del llit i que va ser expulsada de la casa on vivia amb la seva filla el juliol passat. Tenia greus problemes de salut —un càncer de pulmó i problemes de cor, entre d’altres—. El seu testimoni no va tenir un ressò mediàtic, com tants altres “desnonaments invisibles”, denuncia la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). “La majoria de gent, tot i no tenir on anar, decideix marxar del pis i no lluitar pel seu cas”, exposa el portaveu del col·lectiu a Sabadell, Oriol Sorrats, que denuncia que hi ha mig miler de veïns que dormen al carrer.
Catalunya és la comunitat amb més desnonaments d’Espanya, ja que concentra el 28,4% del total de l’Estat, tot i ser un dels pocs territoris que aplica mesures com el límit dels lloguers i la regulació dels lloguers temporals. Dins de la realitat catalana, Sabadell té els tercers jutjats amb més desallotjaments, només per darrere de Barcelona (1.331) i Terrassa (503). En termes relatius, es produeixen 14 llançaments per cada 10.000 habitants, la quarta dada més alta de Catalunya, però lluny dels 22 casos registrats a Figueres.
Desnonaments vinculats al lloguer
En els anys posteriors a la crisi econòmica del 2008, la majoria dels desnonaments estaven relacionats amb l’impagament de les hipoteques. Avui dia, segons les últimes dades disponibles, la majoria dels llançaments (72%) tenen a veure amb l’incompliment de la Llei d’Arrendaments Urbans, és a dir, amb els lloguers. Va ser el cas de Maricarmen i el d’Olga, que es va suïcidar després de ser expulsada de casa seva a l’Hospitalet de Llobregat.
Els preus del lloguer han assolit nivells mai vistos: llogar un pis a Sabadell suposa, de mitjana, desemborsar 869 euros al mes, un 60% més que fa deu anys, segons l’Incasòl. En el mateix període, els salaris han crescut un 32%, fins a arribar als 31.852 euros bruts anuals a la nostra ciutat. Un treballador mitjà hauria de destinar, doncs, gairebé la meitat del seu sou a pagar el lloguer.
Aquesta diferència entre els ingressos i el cost de la vida ha castigat especialment els llogaters, denuncia Joan Josep Ríos, president de la Cambra de la Propietat Urbana de Sabadell. “Si tot puja de preu i els sous no pugen, de qui és la culpa? Dels petits propietaris o dels treballadors? És clar que no. És per la deixadesa dels governs de l’Estat, que han decidit deixar caure l’estat social”, exposa.
Sense el decret, i ara què?
El govern d’Espanya no ha pogut convalidar el seu decret al Congrés, en un intent de frenar les protestes sobre l’habitatge. Sorrats, de la PAH, considera que el decret del govern era un “pegat” incapaç de resoldre un “problema sistèmic”. “Només volien parar el cop i sostenir el que ja tots sabem que és insostenible”, indica.
Tant la PAH com el Sindicat de Llogateres —que sortiran al carrer avui dissabte— criticaven el seu contingut i consideraven que les mesures eren insuficients. El sindicat demanava una llei estructural contra els desnonaments, limitar el lloguer de temporada i d’habitacions i que els preus no es puguin apujar ni tan sols amb els canvis de contracte. L’entitat fa una crida a una vaga general. “S’ha d’aturar tot, ja n’hi ha prou”, afirma el seu portaveu a Catalunya, Enric Aragonès.
Des de la Cambra de la Propietat, Ríos té clar què cal per sortir de la crisi de l’habitatge. “Essa, e, ena, i grega. Seny. Això és el que cal”, defensa. Afirma que el decret plantejat pel govern era “populista” i de “vergonya aliena” perquè posava la responsabilitat en el petit propietari. “No es pot fer això. És com si els pares haguessin de gestionar les escoles”, afirma. Creu que l’executiu ha d’asseure tots els agents implicats per trobar una solució definitiva i real, “no electoralista”.
