L’Organització de les Nacions Unides (ONU) és un organisme intergovernamental creat el 1945 per l’anomenada Carta de San Francisco amb l’objectiu de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Dit així, no hi hauria ningú que no ho considerés una causa noble i digna d’encomi, però el que passa és que, després de vuitanta-un anys d’existència, les bones intencions que històricament l’han definit són les que actualment brillen per la seva absència. De fet, es podria dir que en aquests moments posa en pràctica exactament el contrari d’allò que proclamen els principis fundacionals, circumstància que l’ha abocat a una crisi interna sense precedents.
Amb aquest bagatge es va fer la setmana passada a Nova York l’assemblea general –l’última del secretari general sortint, el portuguès António Guterres, el mandat del qual expira el 31 de desembre– que sobre el paper hauria d’haver fixat les línies de futur per intentar sortir de l’atzucac en què es troba. I és que l’organisme del qual formen part 193 estats, pràcticament tots els reconeguts internacionalment, i dos més amb estatus d’observadors permanents –el Vaticà i, encara que no existeixi, Palestina–, va arribar a aquest conclave completament desprestigiat per una actuació dels últims anys que ha distat molt d’estar a l’altura del que s’espera d’una organització internacional. Més enllà de la incapacitat manifesta d’imposar la pau a les múltiples zones en conflicte d’arreu del planeta, en alguna d’aquestes ha mantingut una posició completament esbiaixada i fora de lloc que ha posat en dubte la seva mateixa raó de ser.
És, especialment, el cas de la guerra entre Israel i Hamàs, provocada per l’atac de l’organització terrorista el 7 d’octubre del 2023, en què l’ONU ha jugat i juga un paper tan galdós que talment sembla una de les parts –la palestina– del conflicte. En realitat, l’anomenada Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient –UNRWA segons la sigla en anglès que correspon a United Nations Relief and Works Agency for Palestine Refugees in the Near East– ha actuat de tapadora del grup armat, fins al punt que molts dels terroristes eren treballadors de la UNRWA, molts dels magatzems de menjar de l’UNRWA eren dipòsits d’armament de Hamàs i molts dels camps d’entrenament de Hamàs eren terrenys de l’UNRWA. Per no parlar dels hospitals i les ambulàncies que els servien d’amagatall. I el mateix secretari general de l’ONU ha passat per alt durant tot aquest temps que qui havia començat la guerra era Hamàs i ha responsabilitzat sempre Israel de la situació.
El capteniment d’António Guterres al capdavant de l’organisme haurà estat tan sectari que, fins i tot en acomiadar-se del càrrec que haurà ocupat durant deu anys, des de l’1 de gener del 2017, haurà mentit dient que “mai no havia vist tants morts com a Gaza” –es calcula que n’hi pot haver hagut uns 70.000–, quan durant el seu mandat 600.000 persones han estat massacrades a Etiòpia, 377.000 al Iemen i 150.000 al Sudan, però amb aquestes “simplement va mirar cap a una altra banda perquè no es podia culpar els jueus”, ha denunciat gràficament Yair Lapid, líder de l’oposició a Israel. A partir d’aquí, queda clar que de l’ONU actual no se’n pot esperar res de bo.
I n’hi ha prou amb aquest exemple per entendre que o se sotmet a una revisió en profunditat o l’existència de l’ONU és innecessària. Perquè, més enllà que ho hagi verbalitzat amb tota cruesa un personatge tan poc diplomàtic com Donald Trump, és de pura lògica que no té cap sentit mantenir una eina diplomàtica que a la pràctica no serveix per a res.