Un dit índex estès. El polze aixecat. La mà convertida en una pistola. Després, el gest cap al clatell. Va passar dilluns al ple de l’Ajuntament de Sabadell. Els Comuns sostenen que el regidor de Vox César Gil simulava disparar contra una assessora seva; Vox afirma que s’assenyalava a ell mateix. Però discutir només cap a qui apuntaven aquells dits ens impedeix formular una pregunta més inquietant: d’on surt un gest així?
Perquè els gestos no neixen en el buit. Fa pocs dies, a Tavernes de la Valldigna, un jove marroquí va ser perseguit i apallissat en grup entre insults racistes. A Oviedo, sis joves han estat finalment identificats per l’agressió homòfoba a una parella. I a Ceuta, el diputat de Vox Figaredo anima a anar de “caça i pesca” referint-se als migrants, i ha qualificat la seva arribada d’“invasió”.
No podem traçar una línia directa entre unes paraules, una agressió al carrer i el gest d’un regidor. Però tampoc contemplar cada episodi com si succeís aïlladament.
Les paraules construeixen imaginaris. Repetir que algú “envaeix”, que és una amenaça o que no pertany a la nostra comunitat transforma la manera com el mirem. L’“altre” deixa de ser una persona i es converteix en una etiqueta deshumanitzada: un “MENA”, un “delinqüent”, un “invasor” o un “gos”. I quan l’hem expulsat del “nosaltres”, representar un tret al seu cap adquireix una lleugeresa inquietant.
Klemperer ho va advertir en estudiar la perversió de la llengua del Tercer Reich: les paraules modelen la manera com percebem la realitat. No cal establir equivalències històriques per entendre el perill de convertir persones en categories, categories en amenaces i amenaces en enemics a combatre i finalment destruir.
La democràcia converteix el conflicte en paraula. Dilluns, durant uns segons, una mà va substituir visualment les paraules al ple de Sabadell.
Els gestos tenen memòria. A Shoah, Richard Glazar recorda que, quan el tren s’acostava al camp d’extermini de Treblinka, un noi al costat de la via es va passar un dit pel coll davant dels deportats. Ells no van entendre el gest. Nosaltres sabem què significava.
Per això simular un tret al cap d’algú no és una broma ni un gest que una democràcia es pugui permetre banalitzar. Perquè el primer pas perquè la violència deixi d’escandalitzar-nos és acostumar-nos a representar-la. I dilluns, al ple de Sabadell, Gil la va representar amb una mà.