Escric aquestes línies sense saber com acabaran els dos decrets del govern. Espero que s’aprovin. L’any 2023 vaig fer un article en què explicava l’acord de govern PSOE/Sumar. Devia ser l’únic que se’l va llegir. Era ja molt decebedor: “Aumentaremos el parque público de vivienda para alquiler asequible a través de una decidida y ambiciosa política de inversión pública a medio y largo plazo, para elevar su peso hasta el 20% del parque total de vivienda, poniendo a los jóvenes en el centro del acceso a la vivienda”. El plantejament és un insult a la intel·ligència de la gent. A Espanya hi ha 26.623.000 habitatges, un 20% són 5.320.000 habitatges.
Els països que tenen el 20% ho han fet després de set o vuit dècades d’inversió pública en habitatge i amb polítiques de quan el socialisme era marxista. Jo mateix anunciava que “l’incompliment serà un nou motiu de decepció d’aquí a quatre anys”. Es llança la gent a la frustració i a l’extrema dreta. El primer dia, la nova ministra d’habitatge, Isabel Rodríguez, va dir que es tractava de fer en quatre anys 184.000 habitatges (no n’han fet ni la meitat) i, a més, no va dir qui els faria. La ministra té tres cases (set propietats en total) i es va estrenar dient que protegiria els petits propietaris. Vaja! Ha protegit també els grans propietaris. Pedro Sánchez havia proposat el ministeri a altres persones que no van acceptar la cartera perquè la idea inicial era no fer res.
El cas Maricarmen, la dona de 87 anys desnonada, ha estat el detonant d’un problema que es veia a venir des de fa desenes d’anys. Vaig ser vicepresident del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i ja reclamàvem pisos de protecció social per a joves. Era l’any 1986!!!
Ara tot ha explotat. Ens podem preguntar per què no s’han fet pisos de lloguer social aquests quaranta anys de democràcia. Doncs perquè manen els bancs i les constructores. És el resultat de les portes giratòries. Quan ens van conduir a la crisi del 2008, en comptes de ficar a la presó els responsables com reclamava Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia, els vam salvar amb diners públics que mai han retornat.
Zohran Mamdani, a Nova York, i Elif Eralp, de Die Linke a Berlín, han guanyat les eleccions amb propostes molt potents en el tema de l’habitatge. La major part dels comentaristes del sistema diuen que són d’extrema esquerra. No us ho cregueu pas, són lleugerament socialdemòcrates. Cal recordar que socialdemocràcia ve de socialisme amb democràcia i del marxisme. Fer polítiques d’extrema esquerra en el cas dels habitatges voldria dir assaltar les seus dels fons voltor, empresonar els propietaris i quedar-se tots els pisos per repartir-los a aquells que no en tenen. També hi ha una versió anarquista. Salvador Seguí, a la ponència presentada al congrés fundacional de la CNT el novembre del 1910 a Sants, proposava fer una revolució per vèncer els burgesos i actuar amb l’acció directa i boicot contra els propietaris i per “obligar-los a baixar els lloguers (...) i en cas extrem i com a suprem recurs negar-se sistemàticament tota la classe obrera organitzada al pagament dels susdits lloguers, mitjançant la vaga general d’inquilins”. Donem més idees?
El PSOE de Felipe González va fer la llei Boyer per liberalitzar els lloguers, el govern d’Aznar va liberalitzar el sòl perquè es fessin pisos i va crear la bombolla. Ningú ha fet pisos de lloguer social en quaranta anys. Calen polítiques marxistes o anarquistes radicals ja.