En ocasió de la Mare de Déu de Misericòrdia, m’he acostat a Reus (i no, per Santa Tecla no em vaig acostar a Tarragona ni per la Mercè a Barcelona, déu me’n guardi) i una local em va animar a visitar el seu museu de la ciutat. Quina enveja. I no enveja només per la riquesa de la col·lecció i de la museïtzació, no enveja perquè tinguin obres de Fortuny o de Gaudí, ni tan sols enveja perquè déu sap com els ha arribat un gravat de Picasso que exposen orgullós amb tota la resta de riqueses. Ni l’espectacular secció de fotografia ni la secció de museu agrícola. Re de tot això em va fer tanta enveja com quan vaig arribar a un racó amb uns olis històrics dels borbons i vaig veure com els tenien. Quatre retrats, recordo, i un d’ells, el de Felip V, de cap per avall. Bravo. Quina valentia institucional d’un ajuntament que en veritat és socialista, o d’un comissari amb caràcter.
I potser per això em va fer tanta gràcia. Perquè, en un país on sovint sembla que encara demanem permís per explicar segons quines coses, trobar una institució pública que no tingui cap problema a recordar que Felip V va arribar a Catalunya després d’una guerra i d’una derrota, i que el 1868 hi havia qui cridava «abaix els Borbons!», em va semblar gairebé revolucionari. No perquè girar un quadre faci cap revolució, és clar, sinó perquè implica una cosa que em sembla molt més important: que la història pròpia no s’ha d’explicar amb por de molestar ningú. I potser també això és fer país: decidir nosaltres mateixos com volem mirar el nostre passat. I «fer país» no està tan lluny de voler la independència, és clar.
No intentis veure còmplices polítics on no n’hi ha, Tom, que el marc de l’exposició és la Gloriosa del 1868, la revolució sota el lema «abaix els Borbons!», però en cap cas la independència de Catalunya. Ja, però, aleshores, els comissaris de Reus, per què giren només Felip V, i no Carles III o Ferran VI o Ferran VII? Només n’han girat un de molt concret i sabien perfectament què estaven fent. I, la veritat, m’alegra de saber que almenys a la capital del Sud, encara hi queda algú que creu en això que vam començar fa massa temps des de baix i els de dalt no van saber acabar. I mentre algú hi cregui, és que la flama existeix.
Em penso que feia temps que ningú no em recordava que un museu no és només un magatzem de peces del passat, que ningú no em recordava que també és una manera d’organitzar-lo, d’ordenar-lo, d’exposar-lo, d’interpretar-lo i de connectar-lo amb el seu temps. El tema de l’enveja va per aquí, vaig concloure a la sortida: no en la riquesa de les peces en si mateixes sinó en l’ambició en museïtzar-les. El recordatori preciós que la grandesa d’una sala d’exposicions va molt més enllà de les peces que atresora.