Aquesta mateixa setmana, mentre passejava amb la meva filla petita pels carrers de Sabadell, em van proposar que fes un article sobre ser pare avui. Doncs bé, partim de la base que és la responsabilitat més gran i, alhora, el privilegi més extraordinari que pot tenir una persona. No consisteix simplement a portar un cognom, pagar unes factures o procurar que als fills no els falti res. Ser pare és ser-hi.
Ser-hi quan aprenen a caminar, quan tenen por, quan riuen, quan fallen i quan aconsegueixen allò que es proposaven. És asseure’s al seu costat i escoltar-los, encara que el que expliquin ens sembli insignificant. És parlar amb ells, explicar-los el perquè de les coses, ensenyar-los a prendre decisions i, sobretot, donar-los la confiança necessària perquè algun dia puguin prendre-les sols.
Ensenyar a un fill a nedar, aguantar-li la bicicleta mentre aprèn a mantenir l’equilibri i, de sobte, deixar-la anar. Veure com pedala sol per primera vegada. Són instants que duren segons, però que un pare recorda tota la vida. I hi ha un orgull difícil d’explicar quan descobreixes que els teus fills gaudeixen de les mateixes coses que tu: aquell esport, aquella excursió, aquella afició, aquella música o simplement una tarda compartida fent qualsevol cosa.
Perquè compartir és també educar. Els fills aprenen molt més del que fem que del que diem.
Ser pare implica, també, saber posar prioritats. La feina és important. La responsabilitat professional, els objectius i les ambicions formen part de la vida i també són una manera de construir un futur per als nostres fills. Ara bé, hauríem de saber identificar què és essencial i posar en una balança si ho és la feina o la família. Jo considero que és més que compatible formar una família i tenir èxit professional, però potser aquest èxit no arriba als 35 anys, sinó que ve més endavant quan els fills ja són més grans.
I hi ha una última lliçó que per a mi és la més important de totes. Un pare no ha d’explicar als seus fills què és estimar, sinó ensenyar-ho amb l’exemple. Estimar la mare dels seus fills, respectar-la, cuidar-la, tenir-ne cura i demostrar-li afecte és probablement una de les millors herències que pot deixar un pare. Els fills necessiten veure que l’amor, estimar, no és només una paraula, sinó l’única manera de tractar la persona amb qui has decidit compartir la vida.
Ser pare no significa ser perfecte. Significa estar present, donar exemple, equivocar-se, demanar perdó, ensenyar i continuar aprenent al costat dels fills.
Per això cal reivindicar la paternitat. Animar-nos a tenir fills, a formar famílies, a construir llars on hi hagi temps per parlar, riure, ensenyar, estimar i créixer junts. Perquè poques coses donen més sentit a una vida que mirar enrere i descobrir que, entre totes les coses que vam aconseguir, la més important va ser haver estat allà per als nostres fills.