El Polígon d’Espronceda és un barri significatiu del sud de Sabadell. Per la seva història, nascut el 1963, després de les riuades del 1962 i pels espais lliures i d’equipament de què disposa en un disseny de barri “modern”, segons la concepció dels anys seixanta. Havia allotjat 3 grans torres de 20 plantes que feien un paisatge característic de la ciutat (240 habitatges, a 4 per replà), que foren finalment enderrocades per motius estructurals. Actualment, es compon de llargues 3 fileres d’edificis, formades per 15 blocs en direcció nord-sud, de 10 plantes d’alçada, amb 4 habitatges per replà que sumarien uns 600 habitatges. En l’orientació perpendicular, est-oest, hi ha blocs de 5 i de 4 pisos, amb 2 habitatges per replà, amb un total de 684 habitatges, nascuts tots ells sense ascensor i dels quals alguns l’han pogut incorporar i sumen el 22% de les escales, menys d’una quarta part del conjunt. Hi ha, finalment, un grup de 18 cases amb comerç a planta baixa.
Els equipaments interiors són dues escoles i el Centre Cívic Rogelio Soto, un vell líder del barri. Al perímetre sud del barri hi ha altres equipaments més compartits amb el districte. Espronceda forma com dues grans unitats, tot i que travessades interiorment per carrers rodats i d’aparcament. La part nord del passeig d’Espronceda i fins al del Comerç forma com una gran macroilla de 300x275 m2 i al sud, fins al carrer de Feijóo, una de llarga de 400x40. En total, el barri quasi arriba a les 10 ha de sòl.
Les vistes a llindar de la plana baixa són àmplies, amb els habitatges situats, en general, elevats respecte al carrer. Hi ha jardineria, però el caràcter ve marcat per les extenses zones d’aparcament, ja que no n’hi ha cap de soterrat. En resum, amplitud de barri, però humiliat en els habitatges, que tampoc són petits del tot: entre els 80 i els 85 m2, elements comuns (accessos) inclosos. Els edificis alts tenen balcó, però no la gran majoria dels de 4 i 5 plantes i aquest fet, juntament amb la manca d’ascensor, marquen el fet més deficitari. Un pla de millora del barri haurà de pensar, en primer lloc, en els habitatges, precisament en aquesta manca d’accessos i de sortida exterior.
Algunes idees per fer camí en un Pla de Barris, com els que promou la Generalitat, podrien ser:
- Pensar en un pla urbanístic de conjunt i en la possibilitat d’acudir a la convocatòria dels ajuts econòmics de l’esmentat Pla de Barris.
- Entendre l’actuació a Espronceda com un primer pas que podria irradiar al seu entorn de tot el districte sud.
- Consolidar les dues macroilles (vegeu plànol adjunt) en el sentit de preveure fer-les interiorment pacificades, amb menys cotxes i més verd.
- Obrir, almenys en part i a hores, el pati del CEIP Espronceda, que avui apareix com un espai del tot clos.
- Fer possible una operació general de creació d’ascensors i balcons de forma sistemàtica en tots els blocs que no ho han aconseguit.
- Diversificar el barri, amb nou habitatge i seguidament direm com.
El barri està ple de racons, de testers de dos blocs en angle, o en posició frontal dels lineals, que podrien allotjar nou habitatge. Sense gairebé perdre espais lliures significatius, aquests angles morts permetrien redimensionar els espais. Cert que normalment serien edificis d’un sol apartament per replà, però estem en un sòl urbà interessant i en la construcció es podria sistematitzar aquesta nova edificació. Seria una promoció d’habitatge públic que permetria, al preu d’un sòl sense cost, participar en l’operació de sufragar l’ascensor/balcons que manquen i les millores en la urbanització del conjunt. Sí, es tractaria de muntar una operació econòmica de diversos components o peus: nou habitatge, millores en els actuals, actuació sobre l’espai públic, etc.
Es podria pensar a fer aparcament soterrat, de promoció pública, en venda a concessió de 50 anys, per exemple, en el qual podria haver-hi algun interès de capitalització d’estalvi per a alguna part dels residents del barri o del seu entorn. Cal treure cotxes dels carrers interiors si volem un guany ambiental del conjunt. Aquest és un dels elements de dificultat econòmica, però caldria plantejar-s’ho. D’espais per a nou habitatge n’aniríem sobrats, ja que els angles morts són molt abundants i la clau estaria a decidir quin nombre en faríem. No resultaria una densificació exagerada: recordem les 3 torres que ja no hi són, i les xifres de composició familiar, necessitats escolars, etc. ens permetrien nous habitatges en una actuació de refer el paisatge interior del barri.
Aquest seria un debat polític que afectaria el barri, el districte i la ciutat. Es platejaria: què hi guanyo jo? Què el barri, què l’entorn? Esdevindria un debat sobre la solidaritat i els objectius comuns, més enllà que a mi, individualment, em pugui suposar menys que a un altre veí i seria, en conjunt, un esforç de tota la societat. I doncs, ho deixem tot parat? O ens permetem idees per avançar? Això és, si fem un exercici de societat democràtica.