En relació amb l’article de la setmana passada, vull fer menció un informe sobre l’estat del català a Sabadell, el qual posa sobre la taula una realitat: el català ha perdut centralitat en molts àmbits de la vida quotidiana.
Segons indica aquest informe de la Taula Sabadellenca per la Llengua publicat el mes de juny, el canvi automàtic al castellà, la pèrdua de prestigi social o la insuficient presència del català en els entorns digital, audiovisual i tecnològic són causes d’aquesta davallada en el seu ús.
No obstant això, hi ha una dimensió que des del meu punt de vista és més que rellevant per al futur: la demografia.
Sabadell ha experimentat una davallada molt significativa dels naixements. El 2009 hi van néixer 2.522 infants; el 2025, 1.645. En setze anys, la natalitat ha canviat dràsticament. Al mateix temps, el nombre de defuncions ha superat els de naixements.
Això, per si sol, no explica l’evolució del català. No disposo de dades que permetin afirmar que la davallada de naixements sigui de famílies catalanoparlants. Però sí que ens obliga a incorporar una pregunta al debat: quin projecte de ciutat volem construir perquè, d’aquí a vint o trenta anys, el català continuï sent una llengua habitual entre les noves generacions?
La política lingüística no hauria de corregir els usos dels adults, ja que, sempre i en tot lloc, la llibertat individual està per sobre de qualsevol voluntat política col·lectiva.
Una llengua també necessita transmissió intergeneracional. I això significa parlar de famílies.
Per això, qualsevol projecte de mitjà o llarg termini sobre el català a Sabadell hauria d’incorporar una veritable política familiar municipal. No com una política exclusivament lingüística ni orientada a determinar quina llengua han de parlar les famílies, sinó com una política que faciliti la natalitat desitjada, redueixi les dificultats de la criança i garanteixi que el català sigui plenament present en la vida dels infants.
Imposant-lo? No, en cap cas.
Per això la família ha de ser l’eix principal de la política local i nacional.
Això podria concretar-se en més suport a les famílies nombroses, llibertat educativa a través del xec escolar per a tots els nivells educatius, ajuts municipals a la criança, polítiques d’habitatge per a famílies amb fills, ampliació dels serveis de conciliació, i tot això amb la finalitat que els progenitors no vegin una limitació material el fet de tenir fills.
El repte, per tant, és connectar aquestes polítiques amb una mirada demogràfica.
Si volem que el català sigui habitual a Sabadell d’aquí a una generació, no n’hi ha prou amb reaccionar quan l’ús ja ha disminuït. Cal pensar també en les condicions que permetran que hi hagi noves generacions, i que creixin tenint el català com una llengua viva, útil i quotidiana.
La política lingüística necessita temps. I una política familiar també.
Per això haurien de formar part d’un mateix projecte de ciutat a mitjà i llarg termini: més oportunitats per formar una família, més oportunitats per transmetre la llengua i més espais perquè les noves generacions la puguin viure amb normalitat.